Acabar la feina

Fa uns mesos vaig dinar amb dos escriptors al bar Pampín, de Santiago. No recordo el menú, tret que va ser senzill i prodigiós, potser la combinació mes difícil d’aconseguir en qualsevol apartat de la creació humana. Habitualment les coses senzilles es queden només en simples, o pitjor, en enrevessades. Vam parlem d’això i allò, de vegades entrant i de vegades no entrant en detalls. És a dir, tampoc recordo gairebé res del que vam parlar. Però quan vam arribar a les postres, algú va esmentar la mort, tema en el qual es barregen sempre el màxim arcaisme i la immensa actualitat. La pregunta que va rondar el pastís de formatge va ser què passaria si moríssim aviat, un dia d’aquests, mentre ens les prometíem feliços, quan qualsevol dels tres podria exclamar «Que bé em sento, però que bé em trobo». La mort és una interessantíssima qüestió que ho espatlla tot, intempestiva, que t’agafa enmig d’una cosa de vital importància, i bonica, a la qual mai renunciaries, i el plaer de la qual, a més, ho torna indefugible. És la pitjor mort, la que irromp a deshores, de males maneres, i davant la qual ha de ser inevitable dir-se, en un efímer i inútil pensament, «No em fotis, ¿ara? ¿De veritat?». Personalment, no m’angoixa la mort, tret del cas molt específic que se m’emporti mentre estic escrivint una novel·la. Contemplo amb preocupació aquesta possibilitat cada vegada que abordo un llibre, i per això, una vegada començo intento acabar molt ràpid, no m’importa si malament, o no en aquella fase. «Ràpid i malament» és un lema que té solució. Hi ha l’opció, a posteriori, de millorar lentament el manuscrit. Jo em relaxo, en relació amb la meva mort, quan hi ha un primer esborrany, perquè penso que algú podrà venir i, amb mi ja enterrat, treballar-hi. Però, sense aquest esborrany, ¿què es pot esperar, que no sigui la immensa tristesa d’haver deixat un somni a mitges? Un altre dels comensals va assegurar disposar d’una cosa semblant a un pla per impedir que la mort es carregui el que podria ser una novel·la meravellosa. Pel que sembla té un amic amb qui conversa tant de literatura, i que el coneix tan bé com a escriptor, que segurament podria acabar la novel·la inacabada al seu lloc. En aquest punt, potser per enveja, vaig voler saber què passaria si al seu amic, per un funest atzar, per una d’aquestes pèssimes ratxes que s’abalancen sobre un, també morís abans de concloure la novel·la. «¿Té el teu amic al seu torn, causalment, un altre amic que el coneix prou per escriure el teu llibre fins al final?», vaig preguntar. «Potser sí», va dir, pensatiu. «De fet», va intervenir l’altre escriptor, «si la mort continués abatent-se successivament sobre posteriors amics de l’amic del teu amic, podríem veure’ns en la tessitura d’haver d’acabar la teva novel·la un de nosaltres dos», va dir amb referència a ell i mi. Ens vam quedar en silenci i vam canviar de tema, perquè això significava que, si la plaga de morts es prolongava, nosaltres podríem ser els següents, deixant a mitges la seva novel·la, però també la nostra.

El més llegit