Fa gairebé un mes que Frank Rubio, l’astronauta que ha batut el rècord de permanència d’un nord-americà a l’espai una mica per accident, però allà és, a la Història, es distingeix per la Terra. Imagino que la NASA el va tenir un temps en observació quan va tornar, ell mateix va explicar que necessitaria unes setmanes per aclimatar-se de nou al nostre planeta. Però el que m’agrada de veritat imaginar és que ha aconseguit complir el seu somni: quan encara era a l’espai va confessar que havia sigut un dur cop per a ell haver d’estendre la seva estada a l’Estació Espacial Internacional, prevista inicialment per a sis mesos, i que ha sigut del doble de temps. Si ho sé vinc, va venir a dir amb total sinceritat. Li pesava molt no estar amb la seva família, i allò del rècord que ha batut està bé, és clar, però no es va apuntar a la missió per ser tant temps allunyat de la llar. Va revelar que enyorava moltíssim una altra cosa més sorprenent. El silenci. Va dir que tot i que potser no ho sembla, a l’estació estan permanentment sotmesos als sons de les màquines que els envolten, les 24 hores del dia, i que un no pot acostumar-s’hi. El vull imaginar ara ja a la seva casa de Miami, al jardí, en una hamaca envoltat de silenci.