Per als que no hi viuen habitualment, cal explicar que l’actual Barcelona és una trama urbana contínua per la qual els ciutadans es mouen sabent d’on són, però amb moltes dificultats per identificar on són. La primera corona d’aquesta trama, entre els rius Llobregat i Besòs i entre el mar i la muntanya del Tibidabo, compon l’actual terme municipal de Barcelona, completat a principis del segle XX amb l’absorció de pobles mil·lenaris. La segona corona es va configurar durant la industrialització de la segona meitat del segle XX, però continua dividida en 36 municipis. La tecnocràcia franquista va crear un ens per administrar-la, la Corporació Metropolitana, però a diferència del que va passar a Madrid, l’arribada de la democràcia no va fer que avancés cap a la dissolució dels municipis com va intentar Pasqual Maragall. Una insòlita aliança entre els alcaldes metropolitans, majoritàriament socialistes, i Jordi Pujol va avortar el pla. Així va néixer l’actual Àrea Metropolitana de Barcelona, un mer ens administratiu sense gairebé visibilitat política. Però la trama ha continuat creixent, i aquesta mateixa setmana l’actual alcalde Barcelona, Jaume Collboni, advocava per pensar en la necessitat de vertebrar d’alguna manera la regió metropolitana de Barcelona, un territori que s’estén des de Vilanova fins a Mataró arribant fins a Sabadell i Terrassa i en què viuen 5,5 dels 8 milions de catalans. Per moltes dificultats que tingui, estem davant un d’aquests casos en què cal elevar a la categoria de normal a les institucions el que és normal al carrer, com va dir en el seu moment Adolfo Suárez.