Franco parlava de l’anti Espanya per assenyalar els enemics del seu règim, i el nacionalisme català no ha sigut menys en l’afany denigrant del dissident. Durant el pujolisme ja van passar coses lletges. Als socialistes als pobles els anomenaven botiflers, especialment després de l’esclat del cas Banca Catalana, però l’assenyalament se circumscrivia a un enfrontament partidista. Els convergents volien ser els ‘catalans catalans’, i quan el seu poder local va quedar reduït a Vic, van declarar aquest municipi capital de la ‘Catalunya catalana’. El més greu va arribar amb el procés. Si negaves l’anomenat dret a decidir, et deien antidemòcrata, i si explicaves que la teva catalanitat no entrava en contradicció amb sentir-te espanyol, tot i que allò de les banderes no t’importés un rave, passaves a ser de dretes o, directament, fatxa. Mai oblidaré que, el 2015, el llavors conseller de Participació Ciudadana, Raül Romeva, va anomenar «falangistes» als milers de participants en una de les primeres manifestacions de Societat Civil Catalana (SSC). Mai va demanar disculpes.