Elegia per un no-viatge a l’Amazones

Fa dues dècades, vaig estrenar una carpeta on anava guardant retalls de revistes, fullets i mapes per a un acariciat viatge a l’Amazones, que arrencaria a Iquitos (Perú) o bé a Leticia (Colòmbia). M’entusiasmava la idea de navegar el riu des de més o menys el seu naixement fins a la desembocadura a Belém do Pará (Brasil). Ja tenia el cos convençut per dormir en una hamaca, per al ranxo de sopa incerta, per al lavabo d’allò més compartit. Em veia capaç de suportar el corrent inestable i la monotonia en què el paisatge es dilueix després de l’enlluernament inicial. Aguantaria, crec. Però ¿i els diners? ¿I els mosquits? Durant anys, el desig m’agullonava com aquests maleïts camallargs o ‘pernilongos’ dels tròpics. Fantasiejava amb la primera travessia de Francisco de Orellana i els seus homes, devorats per la humitat i la bogeria, una expedició forassenyada que va sortir a la recerca del país de la canyella, més enllà de la barrera gegant dels Andes, i va acabar topant per casualitat amb un riu monstruós, impossible, com tot just sortit del tercer dia del Gènesi. Durant el viatge, potser m’ensopegaria amb el fantasma de l’explorador anglès Percy Fawcett, a qui la selva va engolir sense rastre, o amb el d’algun buscavides de quan la febre del cautxú a Manaus. Ocells de fang al cap, massa. Dofins rosats M’havien parlat de les aigües negres del Rio Negro, un dels tributaris, que es resisteixen a barrejar-se amb el cabal marró vermellós; dels capvespres de color lavanda sobre la coberta; dels dofins rosats que s’acosten fins al casc. Però en aquests dies s’ha difós la notícia que almenys 120 d’aquests manatins, un animal en perill d’extinció, han aparegut morts al llac Tefé, juntament amb milers de peixos (el 28 de setembre la temperatura de l’aigua va arribar als 40 graus). L’Amazones s’asseca: el riu més cabalós del món ha anat perdent 30 centímetres per dia en les últimes dues setmanes. Fa anys, dècades ja, que les comunitats indígenes i els científics adverteixen de la destralada del canvi climàtic, agreujat al pulmó verd del planeta per la desforestació indiscriminada per a l’agricultura intensiva, la ramaderia, la mineria i els seus abocaments de mercuri i l’extracció de petroli. Ves a saber si podrà donar-se el viatge, potser només empenyent el barco pel pedregar com a ‘Fitzcarraldo’, aquella embogida pel·lícula de Werner Herzog, que, per cert, va escriure un magnífic diari del rodatge, La conquista de lo inútil’: «El riu, amb majestuosa indiferència i sarcàstic menyspreu, tot ho minimitza: les fatigues dels homes, la càrrega dels somnis i els suplicis del temps». Som una espècie voraçment caníbal: ens estem devorant a nosaltres mateixos. Jeff Bezos haurà d’anar pensant a canviar-li el nom al seu negoci.

Elegia per un no-viatge a l’Amazones

La sequera extrema s’acarnissa amb el riu més cabalós del planeta

El més llegit