A l' XL Setmanal, suplement que distribueix EL PERIÓDICO, informaven de la inauguració d’una magna exposició de Marina Abramović, a la Royal Academy of Arts de Londres. El nom de la mostra és el mateix de l’artista, sense més additius sobrers. És a dir, parla de l’estrella de les ‘performances’, de la seva vida i de les seves obres, la majoria en format de document visual, però també amb recreació d’antigues accions. S’hi poden veure experiències pioneres, en aquest art de la provocació i de l’ús del propi cos, portat al límit, com a material artístic. Per exemple, la famosa intervenció al MOMA de Nova York (‘The artist is present’) en la qual Abramović s’asseia en una cadira davant d’una taula i els assistents, un a un, s’hi enfrontaven en silenci. Ella els mirava, no deia res i, al cap d’una estona, ells marxaven. Fins que va entrar en escena Frank Uwe Laysiepen, conegut com a Ulay, l’artista amb qui Abramović havia compartit vida i muntatges entre 1976 i 1988. No es veien des que havien decidit interpretar el final de la seva relació professional i amorosa amb una altra ‘performance’: caminar des de punts oposats de la Gran Muralla de la Xina, trobar-s’hi al bell mig, mirar-se sense dir res i continuar el camí, cadascú per la seva banda. Va ser molt emocionant, aquell retrobament, després de més de 20 anys. Després van rodar una conversa, quan Ulay ja estava malalt, en la qual es confessen i evoquen els dies de furgoneta, les primeres accions, els inicis de la construcció del mite, amb referències, per exemple, a ‘Rest energy’: tibats cap enrere, Abramović aguantava un arc i Ulay el tensava, amb una fletxa que apuntava directament al cor d’ella. Si un dels dos cedia, Abramović moria.