Seleccions esportives: ara és l’hora, president

Tinc presents dues sentències d'Alfredo Pérez Rubalcaba. D’una primera, han hagut de transcórrer quasi vint anys per enterrar-la: «Joan, pinganillos en el Congreso nunca». Dues dècades fins a poder veure la imatge de Pedro Sánchez escoltant Rufián amb un aparell penjat a l’orella. L’altra sentència, que posteriorment vaig posar en valor pel que tenia d’avís, encara resta ben viva. I és que pocs dies abans de l’assemblea del novembre del 2004 de la Federació Internacional de Patinatge a la ciutat californiana de Fresno, on s’havia de decidir excloure o no la selecció catalana d’hoquei, puro en mà i fent-me una confiança perquè no em fes massa il·lusions, el dirigent socialista em confessà: «Lo tenéis perdido». Havia passat un any des que la federació catalana havia estat reconeguda com a integrant de la FIRS, per la qual cosa la maquinària governamental comprometé ajuts econòmics a federacions d’altres estats, va fer intervenir-hi caps de govern i activà altres vies inconfessables per tal de fer descarrilar l’èxit de l’hoquei català. Seria d’interès que Ignasi Doñate, aleshores director general de Projecció Internacional de l’Esport del govern de Pasqual Maragall, expliqués les mans i mànigues que van haver de fer davant de l’ofensiva de l’Estat per aturar un reconeixement que hauria pogut provocar un efecte dòmino en altres esports. En tot cas, molt bona feina va fer el govern tripartit d’aleshores, perquè l’any 2011, Catalunya havia aconseguit que 21 federacions catalanes haguessin estat reconegudes internacionalment, de les quals 10, tot i ser pràctiques esportives minoritàries, mantenien una activitat internacional permanent. Avui, la xifra s’ha reduït a 7. Els perquès són inqüestionables: esgotament de l’associacionisme organitzat al voltant de la reivindicació reflectit en l’evolució de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, aparició d’altres objectius a redós del procés d’independència i la creixent voluntat de les directives de prou federacions catalanes de no fer-se malveure davant de les federacions espanyoles, que ostenten el monopoli de la representació en l’àmbit internacional. Causes evidents, totes, a les quals cal sumar-hi una de ben dolorosa: el progressiu desinterès dels governs de la Generalitat. Una desgana incomprensible que arriba al punt que no es té notícia pública de cap objectiu ad hoc, més enllà de les declaracions genèriques de l’actual responsable institucional de l’esport, Anna Caula, de lamentar el veto que reben les seleccions nacionals catalanes i declarar que el seu reconeixement serà el fruit «d’un país que vol decidir, que vol ser lliure». Tanmateix, caldria que en el mentrestant es mirés de recuperar la mobilització del món de l’esport català en pro del reconeixement internacional de l’associacionisme esportiu, el més massiu i el més proper a una ciutadania que té tot el dret a veure’s projectada internacionalment, més enllà d’estats i fronteres, com ho són altres comunitats nacionals. Res serà possible, no obstant, si el govern de Catalunya no s’hi escarrassa. Per això seria d’interès que, atès el fet que el president Aragonès pretén amb bon criteri exhaurir la legislatura, avancés com té previst d’actuar en aquest àmbit i considerés la necessitat d’incloure en les negociacions que pugui establir amb el govern espanyol la necessitat de modificar la llei espanyola de l’Esport. Fer-ho, suposaria deixar la feina mig feta a les federacions catalanes, aplanar-los el camí, recuperar el temps perdut i enviar un missatge d’autocrítica a l’esport català tan honest com estimulant. Al capdavall, n’hi hauria prou amb plantejar una modificació legislativa perquè no se sancionessin les persones esportistes que optessin per no acudir a les convocatòries d’una selecció estatal, que no s’impedís l’adhesió de les federacions autonòmiques a les internacionals ni la participació d’esportistes federats catalans en competicions internacionals i que es garantís la llibertat d’associació de les entitats esportives. Si bé l’any 2004, quan Rodríguez Zapatero necessitava els vots republicans per governar, el Congrés dels Diputats va consagrar, en un exercici parlamentari tan ambigu com esperançador, que «els poders públics promouran la presència de les seleccions esportives autonòmiques que ho sol·licitin en les competicions internacionals», ara, a les portes d’una investidura d’interès manifest tant per a l’esquerra espanyola com per a l’independentisme català i basc, seria del tot incomprensible que no se sabés aprofitar per fer el pas definitiu. Vint anys per poder parlar català al Congrés. ¿Quants més per ser reconeguts esportivament? Part de la solució depèn del president Aragonès, a qui ben segur farà costat l’esport català.

Seleccions esportives: ara és l’hora, president

Aragonès hauria de considerar la necessitat d’incloure en les negociacions que pugui establir amb el Govern espanyol la necessitat de modificar la llei espanyola de l’Esport

El més llegit