Amnistia i referèndum arribaran, si arriben, a través de la depuració del llenguatge, de dir les coses amb noms diversos i canviants. Arribaran, més enllà del compromís polític, a través de l’elasticitat del diccionari. Tot penja d’un fil i cada detall es magnifica, com ara el fet que Puigdemont, en la commemoració anual de l’1-O, no parlés ni de referèndum ni d’amnistia, com si no fossin, aquests dos conceptes, les claus del futur immediat. Va dir que aquell 1 d’octubre del 2017 era «referència política inexcusable» i que calia combatre «els riscos de reescriure’n el significat». En la primera asseveració, té raó. En l’entorn independentista (i també en l’àmbit espanyolista), la data serà, per una raó o per una altra i durant força anys, una fita que anirem trobant al llarg del camí com a recordatori d’una aventura, d’un somni, d’un delicte, d’una violenta repressió o d’un lapsus de temps en el qual l’Estat va trontollar. En la segona premissa, la principal, és quan Puigdemont s’erra, justament perquè de la primera (la «referència inexcusable») se’n desprenen significats diferents. «Reescriure el significat», doncs, no és un risc, sinó que és una conseqüència d’aquell 1 d’octubre que té sentits i valors diversos: una revolta fracassada o un intolerable atac a la convivència entre espanyols o una expressió autèntica de democràcia que esdevé símbol, un punt de partida per a hipotètiques lleis de claredat que permetin una votació en regla, o un tòtem sagrat, impertorbable, que un dia renaixerà de les cendres.