En aquests dies del cas Rubiales es repetia un patró, quan publicava una notícia sobre el tema en xarxes. Apareixien sempre diversos comentaris d’homes que em preguntaven: «¿Em dius cinc noms de jugadores sense mirar a Google?», «¿Quin resultat va tenir la selecció a vuitens del campionat passat?», «¿De quin club ets sòcia i quantes jugadores hi ha?». 

Tinc tantes preguntes d’aquestes que em donen per muntar un trivial. Com a patró, també ha passat a companyes de premsa esportiva, però mostraven més afany quan descobrien si treballaves en igualtat o eres feminista perquè...«vindràs tu ara a parlar-nos de futbol». No contemplaven que hem pogut fer informació esportiva. O que ens pot agradar o practicar un esport, sense més ni més.

Podem definir aquesta tècnica com una variant del ‘sealioning’, un tipus de ‘troleo’ o assetjament on et pregunten sense que tinguin gens d’interès en què responguis, sinó només perquè perdis el temps, ridiculitzar i humiliar. Perquè, tot i que sembli que qüestionen de manera educada, sempre hi ha proves del teu nivell. I a la primera que responguis mai pararan de repreguntar. És com un llum de gas barrejat amb la coneguda metralladora de fal·làcies. Fins que perdis les formes i ells ataquin, que és el seu objectiu. 

Deia que és una variant del ‘sealioning’ perquè igual que hi ha conductes com el ‘mansplaining’ (homes que ens expliquen coses) i el ‘manspreading’ (l’eixarrancament masculí), podem dir que també hi ha el ‘manslioning’ o ‘mansinquiring’. Si ens deixem d’anglicismes, seria «masclepreguntaire». Cap dona, fins i tot les que no recolzaven les jugadores, queia en aquesta actitud. Només ells. Ja se sap: el futbol és el «seu» terreny intocable. Després, potser, no li preguntis sobre les medicines dels seus pares o els seus fills, o què fer demà per menjar. Perquè solen complementar el patró mascle alfa.

És una pena que aquests homes no hagin après de tot el masclisme mostrat per la Federació: la infantilització cap a les dones, la seva instrumentalització, la desautorització, la intimidació, la invisibilització, el paternalisme... I aprendre tot el bo que elles ens han ensenyat: la resiliència, el diàleg, la sororitat, l’exemple, la professionalitat, la valentia, el fet de ser veu... Tampoc se li pot demanar la lluna en un cove.

Ahir em va arribar un altre il·lustre comentari a xarxes d’un home que em deia: «dona, ja t’explico jo el consentiment», arran del petó forçat a Jennifer Hermoso. I no deixa de sorprendre que una àmplia majoria considerés intolerable i inadmissible (i amb raó sobrada) els tres aplaudiments a la cara d’un regidor socialista a José Luis Martínez-Almeida, alcalde de Madrid; però que costi tant que no vegin la falta de respecte, contra la llibertat i el consentiment, en el petó forçat a Hermoso. Perquè com en el futbol, assumpte d’‘homes’, entre ells tenen claríssim sobre el seu cos què sí i què no. Per això molesta tant alguns que ara marquem les línies. Que tinguem veu pròpia en el futbol i en el nostre consentiment.