La irreprimible voracitat dels partits independentistes torna de nou: l’afany de menjar-se entre si. Com un ‘déjà-vu’, tornen la gesticulació institucional, aquell anar apujant l’aposta, portar la pressió més enllà de l’estricta taula de negociació. ERC i Junts no són Ícar desitjant volar més alt o el rei Mides atresorant or, més aviat protagonitzen un duel funest entre els dos personatges. Cadascun colpejant-se el pit mirant de desafiar i imposar-se a l’altre. Mentrestant, el públic assisteix a l’espectacle entre inquiet, perplex o indiferent. El present rima amb un passat que no va acabar bé.