Mentre l’equip de política del diari camina aquests dies esgotat per les jornades maratonianes de la sessió d’investidura al Congrés i del debat de política general al Parlament, la secció de societat està publicant una bateria de continguts per ajudar a entendre més el que passa amb els nens, adolescents i joves respecte al’ús del telèfon mòbil a l’escola... i a casa. He de reconèixer que el concepte de prohibició sempre em produeix una certa urticària, no perquè sigui un ultraliberal, sinó perquè sempre és millor regular que prohibir. I perquè cal preservar en tot cas l’autoritat, especialment en entorns educatius. Fa anys qui va ser degà de la facultat de periodisme, Miquel Tresserras, em va donar un excel·lent consell: «No estableixis cap norma que no siguis capaç de fer complir». Doncs això. Tot i que entenc la impotència de molts mestres i d’alguns pares per la seducció de les pantalles entre els més petits, els recordaria que al segle XXI és gairebé impossible que visquin sense. Una altra cosa és regular el seu ús, establir límits (una cosa que agrada poc en aquesta època) o oferir alternatives. De vegades penso que seria millor que els pares es deslliuressin d’aquesta obligació contemporània de dedicar moltes hores als fills i els deixessin amb un cangur si surten a sopar amb els seus amics en lloc de donar-los una pantalla perquè s’entretinguin amb qualsevol cosa i els deixin conversar entre adults. Però això és impopular.