Whitley Strieber, escriptor i ‘contactat’: «Els ‘visitants’ venen de nit i em sacsegen»

Ningú dubta de la seva reputació com a autor de ‘thrillers’ i novel·les de terror, entre aquests ‘El ansia’, la versió cinematogràfica de la qual van protagonitzar Catherine Deneuve i David Bowie. L’estigma que ha acompanyat Whitley Strieber (San Antonio, Texas, 1945) al llarg de la seva vida és per haver revelat –en llibres, i on fos– que té tractes amb extraterrestres. És l’estrella del Ufology World Congress que s’està celebrant a Barcelona. El contacte va començar ben aviat. La presència dels ‘éssers’ és gairebé un ‘assumpte de família’. El meu oncle, oficial de l’Exèrcit, va ser un dels que van analitzar els metalls trobats a Roswell [un objecte volador no identificat tripulat es va estavellar, presumptament, a Nou Mèxic el 1947]. I la meva primera experiència va ser a la casa de camp familiar. Tenia 9 anys. Vaig pujar a la teulada i vaig levitar cap a una nau. Com que era un nen, vaig assumir que li havia de passar a tothom. Tot i que ningú a casa en parlava. Sol passar amb les fantasies infantils. Va continuar passant fins que tenia 12 anys. Recordo una poderosa llum en forma quadrada que m’atreia i m’expulsava. Vaig descriure aquella etapa a ‘The Secret School’ (1996), sabent que havia de posar en quarantena el que hi hagués d’imaginació infantil. ¿Els pot descriure, els visitants? Aquells eren éssers molt petits, de poc més d’un metre, amb uniformes blau fosc. Els visitants del 1985, any en què els vaig redescobrir, eren diferents. «Els primers eren molt baixets. Després van ser grisos i amb ulls penetrants» ¿N’hi va haver més? Els que em van visitar el 1985, al nord de Nova York, eren més alts, grisos, amb els ulls molt negres i penetrants, sense trets de nas i boca definits. També n’he vist d’alts i rossos. ¡Quants! ¿Li han deixat marques? [S’aixeca el camal dret dels pantalons i mostra una taca d’1 cèntim a prop del turmell] Aquí està. Va aparèixer durant l’experiència del 1985 i els metges continuen sense donar-li una explicació. Fa un mes em van fer rascades; tenien les ungles llargues. Un moment, ¿el continuen ‘visitant’? Unes dues o tres vegades a l’any. Sempre de nit. Sempre durant uns cinc segons –en aquests gairebé 70 anys, hauré estat una hora en total–. La meva casa està plena de càmeres de visió nocturna, per tots els racons, però es desconnecten quan arriben. «El 1989 em van col·locar un implant darrere de l’orella. Escric millor des d’aleshores» Quina mala sort. Els científics expliquen el que descriu com a ‘terrors nocturns’. Cregui’m que no. Es posen al costat del llit i em sacsegen. Em va costar acostumar-me a això. El 1989 em van col·locar un implant darrere de l’orella [mostra la foto d’un TAC en què es veu el botó fosc] i vaig escriure ‘Comunion’ [23 setmanes en el número u de ‘The New York Times’ i portat al cine, amb Christopher Walken encapçalant el repartiment]. Tot i que no vaig saber com utilitzar-lo fins al 2016. Ai. Els meus següents llibres, quatre, van millorar extraordinàriament. L’implant és una prodigiosa eina per a la investigació. Només penso en el que necessito, obro algun llibre i allà hi ha la informació. ¿Què guanyen ells a canvi? Volen que els llibres sobre ells siguin escrits. Durant la redacció d’‘A new world’, el 2019, van estar més presents que mai: volien alertar del dramàtic canvi de la vida a la Terra en els pròxims anys. «Hi ha més clemència en l’univers del que pensem». ¿Quin és el seu missatge, en essència? Que aquesta vida és una preparació per a una existència posterior, molt més gran i bonica, i que cal viure amb compromís i confiar. Hi ha més clemència en l’univers del que pensem. ¿Sap d’on venen? No en tinc ni idea. Pot ser que de fora o que siguin aquí, qui sap si al subsol. En una de les seves visites a la meva casa de camp, a Nova York, feien olor de bosc, de fulles i terra. Ho van poder apreciar diversos amics que havíem convidat. «En una de les seves visites, feien olor de bosc, de fulles i terra. Potser venien del subsol» ¿No té cap ‘souvenir’? Tinc un trosset de material procedent de Roswell. El van analitzar i van veure que està format per capes de magnesi i bismut, sense res que les uneixi entre si. ¿Donem per fet que són bona gent? La resposta no és així de simple. En una de les trobades vaig sentir terror. Vaig pensar que era un malson, però no podia despertar-me. Vaig mirar d’escapar i em van infligir maltractament. Em van violar. El metge va certificar una ferida greu i el dolor em va acompanyar durant els següents 20 anys. ¿...? ¿I continua defensant-los? Com que no se’n van anar de la meva vida, vaig aprendre a viure amb ells. Vaig intentar que aquesta relació em beneficiés. No ser cregut, ser acusat de mentider, ha sigut extremadament dolorós. La seva soledat haurà sigut monumental. No ser cregut, ser acusat de mentider, ha sigut extremadament dolorós i frustrant. He viscut una vida d’absolut aïllament. La gent no està preparada per confrontar-se a una intel·ligència superior. L’oficial de les Forces Aèries dels EUA David Grusch ha declarat davant el Congrés que els FANI (abans OVNI) existeixen. ¿El consola? Potser la gent serà menys abusiva amb mi. Però la relació oficial amb els visitants ha sigut només militar, ocultant-los i abatent-los, quan hauria de ser a través del lideratge científic, cultural i espiritual.

Whitley Strieber, escriptor i ‘contactat’: «Els ‘visitants’ venen de nit i em sacsegen»

L’autor de ‘El ansia’ assegura haver tingut tractes amb els extraterrestres. La majoria pacífics, però relata «una violació»

El més llegit