Durant la negociació de l’Estatut de Catalunya del 2006 al Congrés dels Diputats, el llavors secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, Francisco Caamaño, va explicar que allò era com el joc del mocador. El PSOE de Zapatero va posar sobre la taula el que estava disposat a transaccionar i va provocar la pugna entre la llavors CiU de Mas i Duran i l’Esquerra de Carod i Puigcercós. El mocador se’l van emportar els convergents amb aquell pacte de matinada a la Moncloa en què es van canviar les retallades de l’Estatut a canvi d’una futura investidura d’Artur Mas, però llavors el que va cobrar per endavant va ser Zapatero. El PSC no es va donar per concernit i, mesos després del referèndum, José Montilla va arribar a la presidència de la Generalitat. Artur Mas mai ha hagut de donar explicacions per aquell episodi que està en la base d’algunes de les coses que passen ara. El que ara és Junts dona per descomptat que representa Catalunya. I a Madrid molts s’ho creuen.