Nani Moretti: la Sacher, el musical, la perplexitat i les utopies

A Nani Moretti li agraden, com a mínim, tres coses: el waterpolo, la 'Sachertorte', i les confessions que són al·legats polítics. Bé, n’hi ha més, però aquestes tres són decisives. Potser hi podríem afegir el que va dir fa temps: "Les meves pel·lícules sempre parteixen de mi mateix. El que miro de comunicar és precisament la meva pròpia perplexitat". És a dir, un discurs recurrent i circular, a vegades virulent, o nostàlgic, irritat o desencantat, perquè l’esquerra reaccioni, perquè deixi d’actuar com un estaquirot i parli amb sensibilitat cap a un nou món, amb consciència de classe. "No hauria de ser tan complicat ser d’esquerres, avui", ha dit fa poc, però continua lamentant la desídia, l’acomodació al sistema, la manca d’un impuls solidari radical. Quan a ‘Aprile’ retreia a Massimo d’Alema que no reaccionés ("di qualcosa, reagisci!") davant el discurs abrandat i buit de Berlusconi, abans li demanava, li exigia, que parlés de l’esquerra, que parlés de la civilitat. Des del ser primer curtmetratge (‘La sconfitta’) i fins aquesta última estrena (‘Il sol dell’avvenire’), passant per la seva militància, ara fa vint anys, en el moviment civil dels ‘girotondi’, que van omplir les places del país, Nani Moretti ha clamat pel mateix, amb una filmografia que és una entrega per capítols. "No he sortit mai del que és privat", ha declarat, però, de fet, ha convertit la seva intimitat, els exabruptes dits davant d’un televisor, en proclames polítiques, és a dir, socials, és a dir, ètiques. Però tornem al començament. Al waterpolo. Fins als 17 anys hi va jugar, al Lazio Nuoto (tot i que ara és de la Roma) i també a la selecció italiana. Ho va deixar pel cinema (quan va comprar una súper-8 després de vendre una col·lecció de segells), però no va perdre els orígens aquàtics. En una de les seves primeres pel·lícules (‘Pallombella rossa’), munta un maratonià partit en una piscina d’Acireale i quan és a punt de llançar el penal definitiu s’atura i pensa, per descomptat, en el discurs esquerrà del PCI (el Partit Comunista Italià), en l’obligació de canviar la societat. Aleshores, tot el públic, amb ell, canta una estrofa d’‘E ti vengo a cercare’, la cançó de Franco Battiato. "Et vinc a buscar amb l’excusa de parlar amb tu, perquè m’agrada el que penses i perquè és en tu on veig les meves arrels". És a punt de llançar el penal. Però dubta què fer. ¿Cap a un costat, cap a l’altre? Dubta tant que el porter para el llançament. Per cert, el públic era format per tres-cents extres que, després de cantar tota la nit i fins a la matinada, morts de fam, van clamar: «'Moretti, Moretti, vogliamo i cornetti'". Volien els croissants. En una escena d’‘Il sol dell’avvenire’, un ajudant de producció pregunta com és que hi havia dos milions de russos a Itàlia. Es pensa que els militants del PCI havien de ser russos per força, ja que eren comunistes. Moretti li diu que no, estupefacte, que eren tots italians, que a Itàlia va existir, en un temps llunyà, aquest fenomen polític. Aire sagrat És una escena similar, salvant les distàncies, a la confessió d’un dels protagonistes de ‘Bianca’, un dels primers films. Diu que no ha sentit a parlar mai del pastís vienès Sacher, el de xocolata amb melmelada de maduixa. ¿Com? ¿Mai? És el seu dolç preferit, i així es diu la productora que va fundar el 1987 i el cinema del Trastevere que encara regenta, des del 91, (Cinema Nuovo Sacher) en un edifici racionalista dels anys trenta. "Sacher, perquè m’agrada i perquè té un aire com de sagrat". L’altra cosa que li agrada, a Nani Moretti, és ballar. Sol o acompanyat. O dir que li agradaria ballar i fer una comèdia musical. He recollit unes quantes opinions sobre l’última pel·lícula, aquest 'sol del futur', i la majoria pensa que és un intent joiós d’aferrar-se a la utopia. A mi, em va semblar tristíssima. Justament perquè quan tot va de mal borràs, quan la utopia s’esmicola, només queda la música. Com una fugida onírica. Balla el pastisser trotskista d’‘Aprile’ i ara balla tot l’equip (amb el gran Silvio Orlando al capdavant) quan el PCI es demostra insensible davant la irrupció soviètica d’Hongria, el 1956. Ballen ‘Voglio vederti danzare’ (un altre cop Battiato!), en un moment irreal que tornem a veure en la majestuosa i emocionant desfilada final pel Foro Romà. "És un polemista –va dir Molina Foix– un anàrquic que sempre sap fixar l’aire del temps". Potser és això. En aquests temps de perplexitat, acabem ballant fins que tot s’acabi.

Nani Moretti: la Sacher, el musical, la perplexitat i les utopies

La seva filmografia reclama a l’esquerra que reaccioni, que deixi d’actuar com un espantaocells i parli amb sensibilitat cap a un nou món

El més llegit