Diguin el que diguin alguns troglodites, les llengües sempre uneixen. Existeixen per comunicar-nos, paraula amb una etimologia que ens porta a la comunió, que és la unió de dues o més coses en el que tenen en comú. Les llengües són una qüestió molt complicada perquè constitueixen una cosa molt íntima i, alhora, estan carregades de connotació política. Que, des d’aquest dimarts, es pugui parlar gallec, basc i català al Congrés dels Diputats, com ja es fa al Senat, significa per a molts espanyols un element d’identificació amb el que hi passa. Potser no és l’únic ni el principal, però no ens en sobren. Per a d’altres, és el principi d’un final que ha sigut tantes vegades anunciat que costa una mica de tenir-li por. La frivolitat és un mal assumpte en política perquè implica la banalització dels problemes. Reduir l’ús de les llengües cooficials a la logística de l’orellera amaga una certa concepció de la política perquè el que aquest artefacte separa a l’hemicicle segurament uneix molts dels ciutadans allà representats. M’ha sorprès que el portaveu del PP, el ponderat Borja Sémper, hagi ventilat el cas amb un «no farem el ‘canelo’» que pot resultar ofensiu per a molts espanyols que també parlen català, basc o gallec. De la mateixa manera que m’ha semblat una falta de consideració que alguns grups hagin anunciat que a partir d’ara renunciaran sempre al castellà, cosa que els allunya de molts dels seus propis votants.