Coincideixen a Barcelona (i fins al dia de la Mercè) dos monòlegs que han rebut les millors crítiques i que són, certament, dues peces magnífiques, interpretades per allò que abans coneixíem com a «monstres de l’escena». Abans i ara, perquè tant Joan Carreras com Pere Arquillué, enfrontats a dos textos robustos, profunds, d’una gran complexitat, demostren que, a l’escenari, són això, monstres, «éssers fabulosos que presenten una conformació contrària a l’ordre natural» o que són d’una «grandària extraordinària». Les seves actuacions –a "Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard)", a la Villarroel; i a "El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc2, al Romea– són fora mida, més enllà del que és natural o normal, exposats a la intempèrie, oferts al desert d’un espai sense agafadors (quatre cordes i una butaca per a Carreras, a penes un focus per a Arquillué) i, no obstant això, vencedors en la contesa de superar l’estricte marc físic del teatre, capaços de construir tot un univers (amb racons i rotondes, amb camps verds i inferns insondables) a partir del gest i la paraula.