Aquest dimarts és certament un dia important per al català. Es farà servir al Congrés de Diputats (és a dir: es podrà parlar en català als plens i en tot l’àmbit legislatiu) i entrarà a l’agenda de la Unió Europea per tal d’esdevenir llengua oficial. Fins aquí, les notícies són excel·lents, tot i que provinguin d’una negociació amb caràcter d’urgència i amb la investidura de Pedro Sánchez com a teló de fons. És, en tot cas, una escletxa política temporal que s’ha aprofitat per convertir en normal el que hauria de ser normal en un estat plurinacional i plurilingüe. Escric això i no em puc treure de sobre la sensació d’estar confegint un rosari de tòpics, de llocs comuns, d’obvietats. Com si estigués fent una classe de divulgació del millor dels mons possibles, com si proposés una redacció als alumnes sobre les virtuts d’un estat que no solament respecta les varietats, les parles i les cultures, sinó que les impulsa i les assumeix com a pròpies.