Un camp de mines

És insensat dramatitzar. Espanya no està al 1936 i no hi ha perill de «destrucció nacional». Però sí que pateix una creixent crispació que porta problemes de governabilitat. El 2016 ja va caldre repetir eleccions, i el mateix va passar el 2019. I la culpa no va ser de l’independentisme, sinó de la fragmentació política i de la incapacitat dels dos grans partits per arribar a mínims consensos. En el món els temps són difícils –guerra d’Ucraïna, la Xina i la desglobalització, el ressorgiment de la inflació, l’ombra de Trump– i el paraigua europeu no curarà tots els nostres problemes. Estem en un camp de mines. Amb un Govern en funcions des de la primavera. I gairebé la certesa que continuarem així després de la investidura de Feijóo a final de mes. I amb una gran incertesa sobre si Pedro Sánchez aconseguirà ser investit abans del 27 de novembre, cosa molt complicada perquè necessita el suport dels set diputats de Puigdemont. I si Sánchez fa un Feijóo', seguirà en funcions fins que es formi un altre Govern després de les eleccions del 14 de gener. ¿El març del 2024? Suposant que no s’hagin de repetir eleccions per segona vegada com ja va estar a punt de passar el 2019. El pacte amb Puigdemont, que d’altra banda enerva gran part d’Espanya, no és impossible, però sí que sembla la quadratura del cercle. Sánchez –i amor al risc no n’hi falta– vol, però té el límit de la Constitució. I per molt llançat que sigui, no pot saltar-se la Carta Magna. Digui el que digui Aznar, que –cal recordar-ho– ell mateix va dir que no la va votar el 78. Estava a la dreta de Fraga. Però ¿és compatible la Constitució amb una llei d’amnistia? Hi ha juristes que diuen que no i d’altres, amb diferent èmfasi, que sí. O que potser sí. Però la clau és política. ¿És acceptable una amnistia que sigui un caixa o faixa de Puigdemont perquè no comporti un compromís de no fer cap altra declaració unilateral l’endemà, com exigeix l’ANC, que diu que, en cas contrari, l’amnistia només emmordassaria l’independentisme? ¿O d’aquí uns mesos? ¿O d’aquí uns anys? ¿Acceptarà Puigdemont aquestes limitacions que Iván Redondo, excap de gabinet de Sánchez, ha enunciat en un article recent? ¿Mantindrà aquesta posició –suposant que l’assumeixi– malgrat les crítiques que li ploguin, com no ho va fer el 2017? Llavors havia decidit convocar eleccions i es va fer enrere per por de ser acusat de traïció i d’haver acceptat les «trenta monedes de plata». I esclaten mines com la condemna a quatre anys de presó a'exconseller Miquel Buch, per haver posat 'un mosso 'al servei de Waterloo, que ha fet que Puigdemont repeteixi que mai renunciarà a la unilateralitat i que Espanya és «un país podrit». I coses així no ajuden a assimilar que una amnistia pugui equivaler al «girar full» que preconitza des de fa mesos Salvador Illa. I faciliten que Aznar la compari –sense ni saber com seria– amb la destrucció d’Espanya i animi a repetir el Ja n’hi ha prou', les mobilitzacions contra el terrorisme d’ETA després de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco. I que, després, la portaveu del Govern, amb cara de no haver trencat mai un plat, titlli Aznar de «colpista» encara alimenta més la guerra civil freda i força Feijóo a seguir Aznar. Mines que es retroalimenten. La negociació va donar un primer fruit: el pacte perquè Francina Armengol fos elegida presidenta del Congrés. I hi ha empresaris catalans de pes que creuen que hi haurà pacte. Malgrat que la trobada a Brussel·les, com vells amics, entre Yolanda Díaz, vicepresidenta del Govern a temps complet, i Puigdemont va donar massa protagonisme a Waterloo. JxCat ja havia cobrat el 'vot Armengol 'al poder tenir grup parlamentari només pel préstec temporal de dos diputats socialistes. Tot és incert i a Waterloo s’esperen fins dimarts vinent. Si Espanya aconsegueix –com el Govern va prometre– que el català sigui reconegut com a llengua del Parlament Europeu, Sánchez haurà guanyat credibilitat. D’acord, però ¿quan la guanyarà Puigdemont davant els catalans i espanyols que no condemnen l’independentisme –la Constitució no és militant–, però sí la unilateralitat i la violació del mateix Estatut de Catalunya aprovat en referèndum pels catalans? ¿Només votant la investidura de Sánchez?

Un camp de mines

Waterloo creu que si el català és reconegut pel Parlament Europeu –com el Govern va prometre–, Sánchez haurà guanyat credibilitat negociadora

El més llegit