Com diria en Kafka: ahir, Diada de Catalunya; a la tarda, natació. Tret de les estones de diversió i riallades que m’ha proporcionat, el procés ha tingut una sola cosa bona: permetre’m menysprear la Diada de Catalunya sense càrrec de consciència. Cada cop són més els catalans que en els dies previs asseguren que no participaran en els actes de la Diada perquè se l’han apropiat els independentistes (argumenten que ja no és una jornada de tots els catalans com si, en cas de ser-ho, això fos un al·licient i no un impediment). No és que jo sigui d’aquests, jo no he dedicat mai l’11-S a res que no sigui anar a la platja o de bars –això depèn del temps que faci–, la diferència és que ara puc fer el mateix de sempre sense sentir-me mal català. Simulo que m’acullo a aquest rebuig per raons polítiques i així tinc un pretext legítim per passar-me pel folre tota èpica nacionalista.