En qualsevol negociació cal filar molt prim per discernir la retòrica de la realitat, la tàctica de l’estratègia. Malgrat que Puigdemont diu, per activa i per passiva, que no hi ha hagut cap negociació fins ara sinó només un diàleg previ, el cert és que els fets demostren el contrari. Perquè tot i que hagi sigut només un aperitiu del que ha de venir, hi ha hagut per descomptat una negociació profunda i complexa per a la constitució de la Mesa, que va permetre un espectacular avenç de l’ús del català en dos àmbits institucionals gens menors: passarà per fi a ser llengua d’ús normal al Congrés i el Govern oficialment ha demanat a la Unió Europea que sigui llengua cooficial de manera oficial. A falta que els països membres ho aprovin per unanimitat, el que és evident és que Junts va obtenir un rèdit tangible, d’alt valor simbòlic i d’enorme valor polític, que és a més el seu primer trofeu guanyat a l’arena de Madrid. La negociació amb Sánchez tenia una segona contrapartida crematística de què ens vam assabentar curiosament (o no) molt més tard: Junts aconseguia tenir grup propi al Congrés gràcies a la cessió de dos diputats del PSOE. És a dir, no només hi ha hagut una negociació, sinó que s’han obtingut contrapartides evidents.