«¡És que ell era xef!». La meva amiga va pronunciar la frase amb tanta convicció que tots, momentàniament, li atorguem el reconeixement reservat als grans descobridors. Feia ja una estona que la conversa discorria pels truculents detalls del crim més mediàtic de l’any: l’assassinat d’un cirurgià colombià en mans de Daniel, fill del popular actor, Rodolfo Sancho. I ella –Mariajo es diu– va creure donar amb la clau per explicar com algú pot tallar a trossets un altre ésser humà. Res d’arguments psicològics, teories de venjança, hipòtesi sobre l’alienació mental transitòria o reflexions sobre la maldat en estat pur. El secret, segons ella, era que l’assassí ja tenia destresa en l’especejament pel seu ofici de cuiner. ¡Eureka!. En fi, ja sé que el tema no és el més adequat per prendre-se’l de broma, però la rialla general que va seguir a continuació va ser de les que fan època. Igual que passa en els funerals, perquè la millor recepta per conjurar les pors davant una cosa que ens supera és el riure.