De protagonismes, transparència i desafeccions

Ha estat un mes d’agost ben actiu i, contràriament a altres estius en què la manca de notícies comportava la proliferació de no notícies, hem llegit uns diaris ben carregats de novetats que hem pogut acompanyar de reflexions pròpies i compartides amb els amics i família. No ens hem quedat només amb els titulars, sinó que les vacances ens han permès tenir el temps per llegir-ho amb ganes d’interpretar i comprendre millor el context de la notícia: des de l’àmbit internacional (amb l’arrest penitenciari de Trump i la mort de Prigojin) a les pàgines de política (amb la constitució de les Corts, el record als atemptats del 17 d’agost a Barcelona i el “sainet” de Rubiales). I és en aquest àmbit nacional on la reflexió pren cos, on dels assumptes enunciats en sorgeix una mateixa pregunta: ¿per què triguem tant a reaccionar, a vegades? Ens envaeix la sensació que, davant disfuncions ja conegudes, no es reacciona prou ràpidament, fins que succeeix un esdeveniment que permet visibilitzar el que molts (¡moltes!) denunciaven i, aleshores, es produeix un soroll mediàtic que exigeix resolucions sense espai per al debat ni l’anàlisi, de manera transparent i oberta. En el cas de la Reial Federació Espanyola de Futbol, ha calgut que aquelles actituds denunciades acabessin fent implosió fruit d’una seguretat pròpia de qui se sap intocable, de qui ha vist que cap de les anteriors denúncies van merèixer reacció. I durant tot aquest temps, les veritables protagonistes s’han sentit apartades, desafectades i allunyades a conseqüència del silenci que les seves queixes havien provocat. La manca de reacció provoca desafecció. No sembla aconsellable esperar tant davant aquelles actuacions que, en el marc de les institucions, no s’ajusten a la norma ni a l’esperit d’aquesta. Tot plegat provoca més desafecció. Així, en un altre ordre de coses i en el marc de la notícia de la constitució de les Corts, s’està posant sobre la taula el que ha estat una pràctica habitual: la cessió d’escons a favor de partits polítics que no arriben al mínim de diputats que requereix el Reglament de la Cambra per a constituir grup parlamentari. ¿Cal esperar 4 anys per recordar aquesta pràctica que, tot i habitual, no queda recollida expressament en el reglament? Si tots els partits hi han recorregut i l’han practicat, ¿per què no es debat obertament i transparentment, i es revisa el reglament perquè quedi expressament recollida? Com en el cas de la Federació de Futbol, si aquesta és pràctica habitual, per què no es debat i es regula de nou. Si tots els partits han recorregut a aquesta pràctica en el passat, no sembla que hauria de ser obstacle per a modificar el reglament... I ens ajudaria a posar en relleu que els partits consensuen posicions i arriben a acords. ¡I seria molt benvingut! La gent vol que els diputats que serveixen el bé comú arribin a acords i intentin consensuar posicions. I en aquest cas concret, resulta que ‒tot i que en els titulars dels diaris ens diuen que no pactaran si no s’accepten unes condicions mínimes‒ avui ja estan arribant a acords entre ells per tal que Junts i ERC puguin tenir grup parlamentari propi, el que suposarà que puguin tenir el mateix temps en les intervencions que els principals partits de govern i de l’oposició. Semblaria, per tant, que és un acord molt rellevant perquè tant PSOE com Sumar estan disposats a donar més temps i més capacitat d’oferir arguments a aquells altres partits... Tot i no haver accedit encara ni haver donat conformitat a les condicions imposades. I és especialment rellevant que per part de Junts i d’ERC s’accepti aquest oferiment. Parlant i dialogant comença l’entesa, amb petites passes, i hauria de ser valorat positivament. La transparència en els procediments, per un costat, i el rigor en la interpretació de l’esperit de la norma, per un altre, són clau per recordar-nos que les protagonistes són les jugadores, no el president de la Federació; que els protagonistes no són els diputats, sinó qui els voten. I que els dirigents es deuen i representen el col·lectiu, no a l’inrevés.

De protagonismes, transparència i desafeccions

Parlant i dialogant comença l’entesa, amb petits passos, i hauria de ser valorat positivament

El més llegit