I a mi se’m fa bola. L’he apuntat a taekwondo, a vela, a tennis, a natació, a vòlei. Tot se li dona bé, però vol futbol. El demana des que va aprendre a parlar, i jo hi poso pegues. Que no puc portar-la als entrenaments ni als partits els caps de setmana. Amb paciència, i segons conquereix nous territoris d’autonomia, torna a intentar el setge. A l’entrenament hi anirà sola, als partits demanarà ajuda a alguna família de companys, per què li ha hagut de tocar una mare com jo, que odia el futbol i que no distingeix Dembélé de Mbappé. Ella parla contínuament de l’esport rei i en les escasses hores de pantalla que li permeto juga amb un equip que ha format a força d’acumular punts: «Tinc Maradona, Pelé, Messi, Gabi, Courtois...». Quan l’informo que alguns estan morts i d’altres prejubilats, m’ensenya totes les copes que porta guanyades amb la seva alineació imbatible. Juga a futbol al passadís, al carrer, al pati de l’escola, les sabatilles noves li duren un dia i m’assegura que té passada. Fins i tot els nens grans l’hi han dit. Mira partits a la tele i es passa tot l’estiu vestida amb la samarreta d’un dels equips dels seus oncles, amb la gorra de l’altre. M’informa de com va la Lliga, els punts del Mallorca, de notícies de l’Arsenal, del Manchester City i del PSG, de novetats que ara inclouen Alèxia Putellas i Cata Coll. El diumenge del Mundial femení ens va obligar que el pla del cap de setmana inclogués el partit de la selecció espanyola. En un bar, envoltada de noies adolescents, es va reivindicar com a futbolera, va vibrar, i em va tornar a reclamar una oportunitat per a la seva il·lusió el curs que ve.