Mai més el futbol així

El futbol canvia de guàrdia: ja no tindrà, de grat, gent com el seu últim president. L’organització del present i del futur del futbol requereix un altre rumb, no el necessita a ell, ja se n’està anant. Els vells temps han durat fins ara. Aquesta travessia seva ha convertit les conseqüències civils i ètiques del joc en un vergonyós exercici masclista que va esclatar a trossos aquella nit recent a Austràlia. Va guanyar el Mundial un combinat de dones amb la samarreta espanyola. Ell va arruïnar tot el postpartit, va deixar sense respiració l’alegria de la impressionant victòria. Durant anys el futbol protagonitzat per les dones va ser una possibilitat prohibida. Però en una dècada amb moltes dificultats socials, econòmiques, també esportives, elles mateixes, els seus seguidors i seguidores, les seves entrenadores i entrenadors, la gent que els hi ha donat suport seguint-les per camps més i menys importants, elles s’han obert pas fins a aconseguir aquesta gran victòria que és, a més d’una glòria futbolística, una metàfora dels canvis que hi ha hagut en la societat en què es produeix l’estimulant joc comú del futbol. És un nou temps del futbol, i d’una manera o una altra, aquesta vegada abruptament per les malapteses civils i morals del president actual de la Federació Espanyola de Futbol, això havia de passar: no hi ha més temps per als rubiales. Ni el futbol de noies ni el futbol de nois, ni la manera de ser ni la d’actuar d’aquest directiu i els seus congèneres, semblen estar a l’altura dels canvis socials, ètics i morals que reclama l’actualitat del món ni, per descomptat, la història dels recents èxits ètics de la societat espanyola. Els temps moderns En aquest sentit, el fet que algú tan ferotgement reaccionari com el president actual de la RFEF estigui al capdavant de les diferents zones d’influència del futbol federat és tan sols una anècdota. És evident, pel que va dir en la seva molt televisada al·locució als seus, pel que va fer davant els espectadors de la final a Austràlia, que Luis Rubiales no està equipat per tirar endavant, en els temps que estem vivint, una associació esportiva que barregi homes i dones com mai. Les dues parts d’aquesta societat de dones i d’homes requereixen manifestacions morals i ètiques d’un altre calat que les que ha exhibit, tan obertament, aquest home sense atributs contemporanis. La seva primera aparició pública, davant els seus, ha sigut com un autoexamen dels seus mèrits per continuar al càrrec del futbol espanyol. I no ha aprovat cap de les assignatures que són requerides perquè el progrés d’aquest esport es compassi amb els temps moderns. Com un avi del segle XVII, Rubiales va utilitzar el micròfon que li va servir de púlpit per adoctrinar les seves pròpies filles sobre com han d’assumir temes tan delicats, i tan íntims, i tan rabiosament morals, com els que demanda el feminisme. Segons ell, és el que va anomenar «el fals feminisme» el que està arruïnant el seu avenir, però com considera que Espanya i ell són la mateixa cosa, els va fer creure, a elles i als que l’estiguessin escoltant aquest últim divendres al migdia, que tot el dolent que se li esdevenia provenia d’una maldat nacional que gira, precisament, entorn de les llibertats que ja tenen les dones, d’acord amb les molt antigues de les quals disfruten els homes. Autocompassió L’antic del seu llarg discurs, que va girar entre l’autocompassió i la llàgrima, el desqualifica per ser algú que representi qualsevol instància nacional, o local, del futbol europeu o mundial. Ja que és una persona reaccionària, incapaç de mirar als costats per entendre les raons de futur, de llibertat i de responsabilitat, de les altres i dels altres, i perquè és un home que remunta les seves conviccions a aquelles que evocava Sinuhé l’egipci a la novel·la de Mika Waltari: «Així va ser i així ha sigut sempre». Ell no admet els canvis que hi ha hagut a Espanya, i per això es llança contra algunes i alguns dels responsables polítics d’aquestes variacions radicals que han fet d’Espanya un país diferent. La malaltissa criatura en què ha convertit el seu altar de conviccions de personatge pretèrit resulta nociva no només per continuar organitzant el futbol tal com manen els cànons morals d’aquest temps sinó, fins i tot, per haver-lo posat en marxa a la darreria del franquisme, d’on neixen moltes de les idees sobre la convivència que va deixar dites en la seva llagrimosa al·locució de l’últim divendres. Mai més un futbol manat per aquestes mans morals, capaces d’agitar les seves parts per estimular el seu entrenador (amb aquesta metàfora pobra va justificar el seu gest més obscè aquella nit en què va deslluir el triomf espanyol). Mai un futbol manat d’aquesta manera, amb aquesta capacitat de riallada, amb aquest afany de portar al seu molí, com a imperioses, conviccions que guarda en naftalina. Mai rubiales així a la finestra del futbol contemporani. Que no en trenqui més Fa molts anys, el 1972, una revista satírica francesa va oferir una caricatura del president francès de l’època, Georges Pompidou, que en aquell moment estava visiblement incapacitat per al lloc. Per raons diferents, radicalment diferents, ja que a més Pompidou era un gran especialista en la poesia espanyola, cosa que segurament està lluny de ser una habilitat del Rubiales, el fins ara responsable del desenvolupament del futbol espanyol ha de ser rellevat, aquest ja no és futbol, ni època, per a ell. Un país és la conversa que genera, i aquest home no està dotat per continuar parlant d’una altra cosa que no sigui dels detalls del seu ràpid adeu a tot això que ell mateix ha anat trencant. Que ja no trenqui més, que es calmi mirant què fan les altres, i els altres.

Mai més el futbol així

Rubiales maniobra perquè la UEFA amenaci Espanya d’expulsar-lo de totes les competicions

Luis Rubiales, en directe: última hora sobre la decisió de la FIFA de suspendre el president de la Federació de Futbol

Quan Rubiales va prendre el pèl al Lleida per evitar jugar a Segona B

El més llegit