L’últim any s’ha produït un fenomen curiós de nostàlgia audiovisual. Un nou format de difusió de continguts està experimentant un creixement sorprenent: els canals FAST. El nom procedeix de la sigla en anglès (Free Ad-Supported Streaming Television) i són, com el nom indica, canals de televisió ‘online’ gratis amb publicitat. És com la tele de tota la vida, però a internet, amb una oferta més especialitzada i algunes funcionalitats pròpies del VOD (vídeo sota demanda). Pluto.tv, Runtime, Rakuten.tv... hi ha desenes de serveis d’aquestes característiques al mercat, que no requereixen més esforç que teclejar-ne l’adreça al navegador o descarregar-se una aplicació al mòbil o a l’Smart TV. El mercat s’està fregant les mans davant un nou mitjà que ha aconseguit el més difícil encara, ficant-se a la butxaca tres elements imprescindibles: publicitat, propietaris de continguts i audiència. Els canals FAST no només han convençut els anunciants de l’eficàcia del mitjà sinó també els propietaris dels drets, encantats per aquesta renovada passió per clàssics que no semblaven interessar ningú i que, ara, els permet guanyar una mica de diners gràcies a l’emissió ‘online’ amb publicitat. El format fins i tot ha cridat l’atenció de l’espectador, que hi veu una alternativa més que digna a les plataformes cada vegada més cares.