Aquest estiu de calors extremes, ha fet forat una nova expressió: ‘refugi climàtic’. És el que abans es coneixia com a ‘posar-se a l’ombra quan fa calor’, però es veu que posar-se a l’ombra és de pobres, és com beure en càntir, cosa de pobles endarrerits. I com que els espanyols ja som a Europa i en la modernitat, hem decidit que, quan la calor ens tiba, res de posar-se a l’ombra, s’ha d’anar a un refugi climàtic, és a dir, a sota d’un arbre o d’un balcó, perquè no ens toqui el sol. Les administracions han acollit amb alegria la nova denominació, perquè quan recomanaven als ciutadans que si fa xafogor s’han de posar a l’ombra, semblava que ens prenien el pèl, això ho sap tothom. En canvi, si ens diuen que correm a un refugi climàtic, sembla que de veritat procurin per nosaltres, que ens estiguin donant un consell sortit de les ments preclares d’alguna universitat americana. Que sembla que es guanyin el sou, vaja. Els ajuntaments anuncien fins i tot que els refugis climàtics poden ser exteriors o interiors, i que són totalment gratuïts. És a dir, igual que l’ombra d’abans, però en fi. Entre els refugis que ofereixen als ciutadans hi ha els parcs, ja que resulta que els arbres ofereixen refugi climàtic. Els arbres actuals s’entén, perquè els d’abans es conformaven de fer ombra.