Que el junquerisme no faci curt

Que l’esquerra espanyola sostingui dues potes de la Mesa del Congrés i que les altres dues hagin anat a càrrec de l’independentisme/nacionalisme és un èxit. Cert que encara no s’ha atracat al port de la investidura, però el rumb està fixat i els beneficis aconseguits amb l’elecció de Francina Armengol aplanen el camí. Ho evidencia que l’òrgan rector del parlament s’hagi menjat d’una tacada qüestions enquistades de fa dècades com l’ús de les llengües (recordo que fa vint anys Rubalcaba, quan vam inciar la insubmissió lingüística i érem expulsats del faristol per part de Marín, Bono i Posada, em va deixar dit «Joan, pinganillos en el Congreso nunca»). Ho demostra que el govern s’hagi mogut quant al reconeixement del català a la UE després de l’engegada de cavall i parada de burro feta per Zapatero. Ho constata que Sánchez hagi entomat les comissions d’investigació que havia negat amb els vots dels seus. I ho remata que s’hagi acceptat que acabar amb la repressió obliga a explorar «totes les vies legals necessàries». Una fórmula que permet encabir-hi l’amnistia. En definitiva, només des de la intransigència pot menystenir-se el pas fet. Un ‘no surrender’ estèril que Junts ha anat abandonant amb la boca petita perquè tampoc no els és gaire còmode fer-hi escarafalls després d’anys d’haver-lo alimentat contra els («servils», dit a la manera de la Rahola) petainistes de Junqueras. Tot plegat, però, ha reforçat la via republicana basada en la conquesta d’escenaris de negociació i de col·laboració amb l’esquerra espanyola i de cerca de fronts amplis catalanistes a Catalunya en pro d’una solució referendista que contempli totes les opcions perquè s’hi pugui sentir integrada una gran majoria de ciutadans. Una estratègia republicana meritòria per haver estat impulsada en un context molt condicionat per les emocions de la judicialització, per les responsabilitats per encarar pel govern d’Aragonès, per les pors demoscòpiques de l’esquerra espanyola i pels resultats electorals. Convertir l’acció política en acumulació de forces i eixamplament de la base autodeterminista requereix alliberar-se de tota mena d’acomplexament envers els qui continuen lliurant certificats de qualitat catalanista o independentista. Exigeix, altrament, atreviment. L’encert de la Via Àmplia defensada pel republicanisme rau en el fet que ni es tracta d’un front d’esquerres ni tampoc no té res a veure amb un front nacional. En aquest sentit, cal recordar que el republicanisme ja va intentar construir una pista central per on fer transitar majories polítiques referendistes quan Aragonès va fer mans i mànigues perquè Jessica Albiach acceptés entrar en un govern de la Generalitat de coalició amb els juntaires i els anticapitalistes, tal com havia actuat Pablo Iglesias amb el de Pedro Sánchez. Sobre el republicanisme recau (i tant de bo els Comuns també ho volguessin entomar) fer possible un camí prou ample perquè hi càpiguen majories tant nombroses com heterogènies. Junqueras va ser capaç d’adaptar en temps de conflicte agut amb l’Estat espanyol el relat exitós de la Catalunya republicana de tothom i per a tothom basat en les tesis del patriotisme social de Carod-Rovira i en l’eficàcia política de Joan Puigcercós. Posteriorment, ha comandat la reflexió sobre què era allò que l’independentisme havia fet correctament i quins havien estat els errors comesos. Honestament, sense necessitat de picar-se el pit, perquè el procés es va protagonitzar sense patrons ni guies preexistents. En definitiva, Junqueras ha garantit la millor pista per fer aterrar l’independentisme a la realitat postprocés en les millors condicions, des del convenciment que no haver fet el cim serveix per assenyalar amb claredat el que resta per vèncer. Això explica la necessitat d’aprofundir en el debat de com la Via Àmplia haurà de fer-se realitat en els futurs governs del país i de com el republicanisme recupera el batec del carrer, tot defugint una progressiva (i potser ja excessiva) institucionalització per fer reeixir la seva estratègia. La que, en definitiva, ha de lligar les classes populars (també els electors socialistes o el mateix PSC) a decidir lliurement el nostre futur com a nació. Els qui es declaren, des de l’esquerra, junqueristes malden perquè Junqueras no faci curt. Al contrari, desitgen que trenqui motlles i combati els prejudicis i els sectarismes instal·lats en les esquerres catalanes. ¡En totes!

Que el junquerisme no faci curt

S’ha reforçat la via republicana basada en la conquesta d’escenaris de negociació i de col·laboració amb l’esquerra espanyola i de recerca de fronts amplis catalanistes a Catalunya

El més llegit