La tensa elecció de la Mesa del Congrés dels Diputats i de la socialista Francina Armengol com a nova presidenta de la Cambra baixa ha donat pistes inequívoques sobre la complexitat d’una legislatura que es presenta encara més incerta i aspra que l’anterior. Una legislatura de vertigen, en què res estarà mai decidit d’entrada, començant per la continuïtat de Pedro Sánchez en la presidència del govern en la pròxima sessió d’investidura. Després d’una nit llarga, molt llarga, que Sánchez portava gravada a la cara, la candidata del PSOE ha aconseguit derrotar la del Partit Popular, Cuca Gamarra, per 39 vots. Un marge tan còmode com enganyós, propiciat per la decisió de Vox de presentar el seu propi candidat. N’hi havia prou de contemplar l’hemicicle per observar el canvi que hi ha hagut en les últimes eleccions. Al bloc de dretes només li falten cinc diputats per tombar qualsevol proposta procedent de les esquerres o l’abstenció d’alguns socis de Sánchez. Bé ho saben Carles Puigdemont, que ha aconseguit erigir-se en el ‘king maker’ d’aquesta primera sessió, i Oriol Junqueras, el president d’Esquerra Republicana. Mai com fins ara s’havia produït una extravagància semblant: que dos líders polítics independentistes, absents de la Cambra, tinguin a les seves mans condicionar la política espanyola en totes i cadascuna de les votacions que hagin de tenir lloc al Congrés.