Des de la finestra, veig que els arbres s’agiten amb desesperació, com si volguessin arrencar-se de la terra a la qual es mantenen amarrats i sortir corrents. Suposo que és a causa del vent, però el vent, amb la finestra tancada, no se sent. Significa que, quan les branques tremolen, jo poso el vent per justificar aquest estremiment. Em suggestiono amb la idea i dubto si sortir o no a fer comprovacions. Però no em moc. Em decebria que tots aquests sotracs els provoqués l’aire quan sobren raons perquè la vegetació es desesperi. Prefereixo imaginar que el món està allà fora tan desesperat com jo aquí dintre. La desesperació del món i la meva no sempre coincideixen. En general, quan jo estic bé, el món està malament, i no només malament perquè hi hagi fam i guerres, etcètera, sinó perquè es troba sol.