Els últims ‘playboys’

Durant la segona meitat de la dècada de 1980, es va propagar, entre els aprenents de ‘playboy’ d’un conegut destí de costa, la llegenda no confirmada d’una portada d’‘Interviú’ dels fragors de la Transició. La faula recollia la història de tres individus, avui septuagenaris (algun ja és mort), protagonistes d’un suposat reportatge sobre les gestes de llit que els procuraven —en aquells estius de ‘peepermint’ i Licor 43— una diplomatura de ser un bon penques i la sobreabundància de curiositat per la testosterona ibèrica idealitzada entre la jovenalla femenina del centre i el nord d’Europa: les ‘estrangeres’, oh, ah, les ‘estrangeres’, paraula construïda en la mistificació del misteri, femení plural que l’Espanya beata de l’alba turística considerava a parts iguals objecte de desig i harpies de l’Hades. Els que asseguraven recordar la portada com anys després van jurar haver presenciat allò de Ricky Martin i la melmelada, perseveraven a afirmar que la publicació narrava les epopeies sexuals dels tres personatges sota el suposat títol d’‘Els superfolladors’. ‘Interviú’ anava al gra. Curt i al peu. Haurien pogut titular amb el més prosaic —tot i que menys efectiu— «Europa es rendeix davant el llom ibèric», però la cultura ‘woke’ encara no havia posat el candau a capçaleres que revoltessin els ofesos, en realitat molt pocs mentre va durar allò políticament incorrecte, quan encara Espanya es refocil·lava en els quatre segons d’una teta de Sabrina —que important això d’Eva Amaral el 2023— i Cicciolina ‘jugava’ amb ossos de peluix davant un públic familiar en sales de festes on la nit anterior havia cantat Betty Missiego. Hi havia qui recolzava l’existència de l’exemplar d’‘Interviú’ —tan propensa la llengua espanyola a fer cabrioles amb la sintaxi— amb el poc elaborat «si de cas ja t’ho porto». Mai la revista va caure en aquestes mans. No existia internet, però aquell ‘clickbait’ en cuixé semblava imbatible com per no esgotar-se en quioscos de platja i acabar grapejat com una moneda de cinc duros. Tampoc he aconseguit confirmar-ho a l’hemeroteca, que he repassat en diagonal entre periodisme d’altura i portades de Nadiuska. Fos realitat o fabulació, si el reportatge no es va escriure mai, s’hauria d’haver fet, perquè el que s’assegurava que es deia que s’explicava que s’escrivia era pureta veritat, l’exemplificació, en boca de tres penques de la nit, d’una divisa principal del turisme patri de discoteca i loció Floïd, cràpules del Mediterrani ‘cañí’, arquetips del ‘latin lover’, apòlegs del ‘playboy’ universal, hereus del Don Juan de Zorrilla i versió lubrificada d’aquell Rodolfo Valentino de Castellaneta. Lluny de la paròdia amb què els va retratar l’ozorisme, aquells exemplars de mascle i masclisme ibèric per sobre del que és acceptable van triomfar en el seu objectiu, que no era res més que retirar-se amb l’aurora i follar a tort i a dret. A hores d’ara, els sociòlegs ja hauran resolt per quin tipus de pantalons acampanats, d’estatura més curta que alta, camisa oberta, bosc baix i matoll i pentinats que amenaçaven la reserva nacional de laca, van despertar la curiositat de les europees davant compatriotes seus d’ulls blaus, 1,90 i somriure Colgate. No parlem dels ‘playboys’ sacralitzats per ‘¡Hola!’ i la ‘jet set’ de Marbella, propensa a lligons amb fons de portatalonaris model Luis Ortiz, cònjuge de Gunilla; Philippe Junot, primer marit de la més gran dels Grimaldi; aquell il·lustrat José Luis de Vilallonga, marquès de Castellbell, que parlava de tu a Audrey Hepburn; professionals del ‘tocomocho’ com Espartaco Santoni; o aristòcrates de bigoti ‘handlebar’ com Jaime de Mora i Aragón. Aquells ‘playboys’ de Sitges, Benidorm, Mallorca o Playa del Inglés eren paios normals, de classe mitjana, canalles simpàtics fills d’elements heterogenis, noctàmbols que t’asseguraven l’entrada a la discoteca i l’abandonaven ben acompanyats en un Mehari sense capota o al volant d’un ‘Tauró’. El seu mite va minvar amb el segle, devorat per l’empoderament femení i l’eclosió del ‘#MeToo’, el final de la incorrecció, el lligam exprés de Tinder i Instagram i la versió actualitzada d’uns nets i netes per a qui les relacions sexuals s’asseguren en el que es triga a demanar un Aperol Spritz en un capvespre de ‘chill out’. Els fills devorant Saturn. Però qui recordarà els fills; quina llegenda alimentaran davant aquells espadatxins de xiringuito i adonis de reservat que van regnar en la nit dels temps.

La figura del ‘latin lover’ de platja va finalitzar devorada per l’empoderament femení, la fi d’allò políticament incorrecte, Tinder, Instagram i l’evocació d’un clàssic dels nostres estius de l’era daurada del turisme espanyol

El més llegit