Lucía Sainz: la presidenta que lluita per la igualtat en el pàdel

¿De debò aquest cos va petar, de sobte, l’octubre del 2012, quan intentava compaginar feina, estudis, entrenament i pàdel al més alt nivell? ¿De veritat aquest noia, de 38 anys, que va ser número 1 del món en companyia de la no menys impressionant Gemma Triay, va estar a punt de llançar-ho tot per la borda i buscar-se la vida a través de la magnífica llicenciatura (ADE, Publicitat i Comunicació) aconseguida a la Universitat de Fresno (Califòrnia, EUA) quan va estar jugant a tennis, també, sí, al més alt nivell? ¿Aquesta dona, tota vitalitat, que lidera la revolució en el pàdel femení, de bracet amb un munt de companyes, va petar, va dir prou, va dir «fins aquí he arribat, me’n vaig»? No pot ser encara que ho expliqui, ho confessi i ho superi amb la sinceritat que ho explica tot. Un no es pot creure que aquesta atleta, aquesta esportista d’elit, aquesta lluitadora, aquesta líder, tingués un moment de dubte, de tornada sense retorn, quan anava camí de convertir-se en una de les millors jugadores de pàdel de la història, per no dir la millor. Va ser petar i iniciar una carrera meteòrica, que encara manté. M’ho explica i ho reconeix davant la seva amiga Laura Alsina, excap de Nike a Espanya, que ara lluita en companyia d’un munt d’esportistes individuals i equips femenins per la igualtat de la dona a nivell competitiu, econòmic i, sobretot, per aconseguir el reconeixement que mereix l’esport femení, que, de moment, continua sent més retòrica que una altra cosa, segons les dades (econòmiques) que elles maneguen i malgrat l’explosió d’Espanya en el Mundial femení de futbol, ja finalista. Tres vegades menys «No seré tan beneita i, sobretot, tan injusta de no reconèixer que alguna cosa està canviant, que hem millorat; però, de debò, estem encara a anys llum del que hauria de ser l’esport femení, sobretot a nivell de patrocini i presència en els mitjans. Per no parlar de la tele, vital per a tot», comenta Lucía Sainz (Barcelona, 5 d’octubre de 1984), la filla petita (¿protegida?, no ho sé pas) per tres germans més grans, Vega, Borja i Nacho, que van compartir jocs i, sobretot, molt tennis de nens al Reial Club de Polo de Barcelona. «És evident que dones com Alexia Putellas, Paula Badosa, Garbiñe Muguruza i aquesta espectacular i brillant selecció de futbol han fet molt per totes nosaltres, però, insisteixo, els nois en el pàdel guanyen el triple que nosaltres, ¡el triple!» Guanyen el triple i elles omplen els pavellons igual que ells. I despleguen un pàdel possiblement no tan agressiu i contundent com el d’ells, però igual d’atractiu. És per això que, després de la seva experiència en el món del tennis als EUA, quan se’n va anar becada a la universitat californiana de Fresno («allà sí que tenen clar el binomi estudis-esport: o aproves o no continues jugant») i la seva tornada a Barcelona per canviar la raqueta per la pala, ha decidit unir-se amb Triay, Nuria Rodríguez, Marta Talaván, Delfi Brea, Patricia Llaguno i Alejandra Salazar, entre moltes altres, per impulsar i reivindicar el seu joc, posició i nivell a través de l’IPPA, l’associació de jugadores de pàdel. Elles defensen que el pàdel, que t’enganxa amb el primer cop, pot ser el primer esport en què la igualtat sigui un fet. «Tenim un gran nivell, parelles espectaculars, omplim els pavellons ¡i això que juguem a les deu del matí!, ens entrenem tant com ells i tenim les mateixes despeses, així que reivindiquem idèntics premis, cosa que ja comença a passar, però la lluita ha de seguir». «Tot de molt bon rotllo», afegeix Laura Alsina, que joguineja entre les mans amb la pala Kuikma, de la firma Decathlon, que patrocina Lucía, que compta, també, amb el suport de Ford Movilsa, GLS i Kolln. Anomenar-los és per a aquestes esportistes un favor molt gran. ¿Gran? Gran és el que elles intenten en un esport que s’ha convertit en un dels espectacles més vistos i seguits per la seva vistositat, rapidesa de reflexos, habilitat, creativitat i, sovint, picardia i contundència. «És fàcil començar a practicar-lo, et diverteixes de seguida, millores rapidíssimament, és per a totes les edats, és familiar, és de col·legues i, per descomptat, si vols el pots jugar i entrenar-te a tota castanya, però, insisteixo, per divertir-te no cal tornar-te boig», comenta Lucía sobre el ‘boom’ del pàdel. «És fàcil tocar la pilota, és fàcil fer quatre o cinc tocs seguits, no com el tennis, que si no en saps una miqueta, els punts duren dos o tres cops. El pàdel t’atrapa de seguida i, a més, jo crec que el millor del pàdel és el seu tercer temps: els partits de pàdel sempre acaben amb una cerveseta».

Lucía Sainz: la presidenta que lluita per la igualtat en el pàdel

«Els nois en el pàdel guanyen el triple que nosaltres», protesta l’esportista

El més llegit