Jorge Azcón: potser Gracián s’arremanga la camisa

Jorge Azcón s’arremanga les mànigues de la camisa fins a mig avantbraç perquè ningú tingui dubtes que és del Partit Popular. En algun moment, en el mateix instant de la fundació del partit, algú va decidir que l’uniforme oficial dels quadros populars seria aquest, i així s’ha seguit i se seguirà, almenys mentre continuïn existint les camises. Probablement consta en els mateixos estatuts, en lloc privilegiat, al costat de l’article que designa la gavina –o el que sigui l’ocell– com a símbol del partit. Un popular que aspiri a progressar en política no pot portar les mànigues fins als canells, de la mateixa manera que un legionari no portarà la camisa cordada fins al coll. Jorge Azcón ho va entendre ja de jove, quan es va afiliar a Noves Generacions. És allà, en les joventuts del partit, on els que aspiren a portar les regnes del país aprenen a arremangar-se la camisa. No en el sentit figurat de treballar àrduament –tot i que algun cas s’ha donat–, sinó en el textual de doblegar les mànigues fins a mostrar uns centímetres d’avantbraç. En els cursos d’estiu de Noves Generacions, els cadells del partit reben la visita de vells dirigents que, pacientment, els mostren els passos a seguir fins que la màniga es torna inequívocament popular. No és fàcil, uns centímetres de més o de menys poden portar a la confusió i fer que un futur subsecretari o director general sembli un simple pagès acalorat, potser fins i tot d’esquerres. Un sempre ha volgut saber què porta joves en edat de divertir-se a afiliar-se a les joventuts d’un partit, tot i que després de veure fa poc a Lisboa els joves cristians en la seva trobada amb el Papa, he arribat a la conclusió que qualsevol excusa és bona per sortir de festa. Fins i tot la política. Joventut i política s’han de repel·lir, de manera que si un jove s’ha ficat en política significa que no és jove. És clar que, a la llarga, bastants aconsegueixen viure de la política i jo m’he d’acontentar a escriure sobre ells. Sobre Azcón, per exemple, que després d’haver sigut alcalde de Saragossa és el nou president d’Aragó, gràcies al suport de Vox. El nou president aragonès passa per ser home que defuig la polèmica, així que s’ha cuidat molt de concedir als seus socis de govern conselleries des de les quals no puguin crear-ne, que serien ben capaços de censurar pel·lícules de Buñuel o exposicions de Goya –per més aragonesos que siguin– emparant-se amb qualsevol pelegrí motiu. Vox dirigirà la distribució dels fons europeus a la comunitat, que en temes tècnics i de números les possibilitats d’exercir populisme són escasses. A qui ha col·locat Azcón al capdavant d’Hisenda és Roberto Bermúdez de Castro, executor del 155 a Catalunya quan hi va haver l’intent de secessió. El sol nom de Bermúdez de Castro produeix terror entre els pocs llacistes que queden, no perquè arrasés Catalunya a sang i foc per tornar-la al camí de la legalitat, sinó per tot el contrari: perquè va demostrar que un funcionari amb un bolígraf i una llibreta n’hi havia prou per posar ferms els que poc abans es van creure Braveheart sense faldilla de quadres. Bermúdez de Castro va treure llavors a la llum les vergonyes dels líders catalans, i dirigint la Hisenda aragonesa amenaça ara de mostrar altres vergonyes: les dels impostos catalans. En les seves primeres declaracions, Azcón va anunciar que rebaixaria l’IRPF autonòmic, que pràcticament eliminaria l’impost de successions, i que el de patrimoni seria també modificat a la baixa. A aquest pas, i tenint en compte que els altres veïns de Catalunya –Balears i València– van pel mateix camí, no només continuarà la deslocalització d’empreses catalanes, sinó que els mateixos catalans acabarem emigrant a llocs tributàriament menys cruels, aquí no quedarà més que la ‘nomenklatura’, o sigui, els membres de la Generalitat i les seves famílies. Espero que Azcón i els seus homòlegs balear i valencià s’ho repensin i, si no és així, que acullin cristianament l’èxode de catalans que es produirà. Per demostrar que a culte i a aragonès no el guanya ningú, en el seu primer discurs Azcón va citar Baltasar Gracián. L’autor d’‘El Criticón’ va recomanar per a la vida política exigència, intel·ligència, discreció i prudència, i tot i que no va dir res de portar la camisa arremangada, a això es vol abonar Azcón. Jo, com que no vaig militar a Noves Generacions, hauria preferit que cités un altre aragonès, Luis Buñuel: el pecat dona moltes més oportunitats al desig.

Jorge Azcón: potser Gracián s’arremanga la camisa

El nou president aragonès passa per ser home que defuig la polèmica, així que un s’ha cuidat molt de concedir als seus socis de govern conselleries des de les quals no puguin crear-la

El més llegit