El club dels cors solitaris no té qui li doni menjar. La gentrificació gastronòmica ha arribat per quedar-se, un altre efecte indesitjable de la vida al parc temàtic. Molts veïns de Barcelona s’han queixat perquè els barris cèntrics, els seus, els neguen l’accés a una taula per sopar sense companyia. Passa als centres històrics de gairebé totes les ciutats, als eixamples freqüentats i a qualsevol altre lloc amb algun encant monetitzable. Les terrasses es reserven de facto a grups, preferiblement de turistes; la caixa, per damunt de tot. Malgrat que infinitat d’estudis de mercat assenyalen els ‘singles’ com una veta poblacional molt rendible per la despesa que genera, el sector de la restauració penalitza sense complexos els consumidors que no van en parella o directament en grup. El maltractament al client individual no és una cosa nova, però on abans se’l dissuadia enviant-lo a la taula situada al costat del lavabo o a la barra enfilat a un tamboret sense suport, ara directament se li veta l’accés. Pot ser que aquest comensal demani dos plats, postres i vi i generi un compte molt superior al dels quatre visitants que comparteixen tres tapes i una ampolla d’aigua, però millor no arriscar-se. Un conegut em va explicar fa anys que en un local de Palma es van negar a servir-li una paella perquè era per a dos, malgrat insistir a pagar les dues racions i menjar-se’n una. Desquadrava, no rendia.