3Cat, ‘TV or not TV’

L’inici del juliol em va marcar professionalment: TV-3 i Catalunya Ràdio es fusionen en una nova marca, el 3Cat. Segons la informació difosa per ells mateixos, «la idea és transformar l’estructura tradicional de televisió i ràdio en una gran fàbrica de continguts». Aquesta plataforma es posarà en marxa quan tornem de vacances, al setembre, i s’anirà implementant de manera progressiva. Anem per parts. D’una banda, seré sincera, trencar del tot amb una marca que funciona, sense un bon motiu aparent, és molt estrany. A més, TV-3 és una cosa i Catalunya Ràdio és una altra. No m’encaixen com a marca conjunta. Tot i això, hi podria haver una explicació. Hi ha qui pensa que alguns mitjans dels anomenats tradicionals, com la televisió i la ràdio, són morts. Les noves generacions no consumeixen TV, miren plataformes, en tots els formats, sovint des de l’ordinador o del mòbil. Em venen al cap tres maneres d’arribar a aquest canvi. 1. Un canvi dràstic, total. En aquest cas, ¿el canvi vindria per intentar enganxar aquest públic, que va néixer amb les noves tecnologies de sèrie? Serà una bona estratègia de marca si els continguts i formats de la nova 3Cat van en línia: actualitzats constantment amb informació del seu interès, creant espais atractius tant visualment com a l’oïda, amb accés il·limitat, promovent la interacció i l’entreteniment. ¿Què passarà amb la resta de públic? ¿Es podran mantenir tant la missió com els principis de la marca? Segons el mandat del Parlament, oferir a tots els ciutadans de Catalunya un servei públic audiovisual de qualitat, compromès amb els principis ètics i democràtics i amb la promoció de la cultura i de la llengua catalana. La producció i difusió d’aquest servei es gestionarà amb criteris d’eficiència i buscant la màxima acceptació per part del públic. 2. Un ‘update’, una actualització. Una altra visió és que, com qualsevol marca madura al mercat, la ‘Corpo’ necessiti actualitzar-se, evolucionar i adaptar-se a la societat d’avui, per no semblar caduca. I pugui fer algun canvi (o crear una nova necessitat), per aprofitar al fer un ‘brand restyling’, un rentat de cara de la marca. Això sí, sense canviar l’essència de la marca: valors, missió, visió. En aquest cas, canviarien els aspectes externs que formen part de l’estratègia de màrqueting i comunicació (per tant, també de marca) com podrien ser el logo amb la seva identitat visual i tot allò que l’acompanyi. 3. Un ‘rebranding’, una nova marca. La tercera opció, que és la que menys m’agrada. Seria la d’apostar pel ‘rebranding’, que canvia, a més de tots els aspectes anteriors, els valors, la missió i la visió d’una marca, que afecta totes les àrees. Aquesta opció, he de dir que és la més atrevida. Massa arriscat en un moment per les dues institucions, del tot arrelades i consolidades. Si fos així, seria necessari, més ben dit, imprescindible, un profund estudi de mercat per detectar les conseqüències que podria portar aquest canvi de timó. La nova marca, 3Cat, ha sigut qüestionada a les xarxes socials, altaveus de persones anònimes, i no tan anònimes, expertes o no, per diferents motius, que van des del color escollit, associat inevitablement al PSC, com la desaparició de la paraula TV o la conversió de la bandera catalana en unes ones electromagnètiques o altaveu. I afegeixo, dues tipografies barrejades, on el ‘3’ sembla la M de Mémora (premonició?). D’altres parlen del ‘3’. Quan es va llançar TV-3, encara vivíem gairebé en blanc i negre. Només hi havia el primer i el segon canal (o UHF). Tenia tot el sentit del món que la tele catalana fos TV-3, dit per molts la ‘Teletres’. Per anar acabant, m’agradaria obrir una reflexió. En ple segle XXI, envoltats de digitalitat i d’intel·ligència artificial, ¿hem de matar les televisions només pel fet que siguin considerades mitjans tradicionals? Torno al primer punt, si passa, ¿què fem amb el seu públic fidel, usuaris que es mereixen l’atenció total de la marca? Recordo que les dades demogràfiques de l’INE del 2022 apunten que la població ha registrat un nou màxim d’envelliment, el 133,5%. És a dir, ja es comptabilitzen 133 persones més grans de seixanta-quatre anys per cada 100 menors de 16. ¿Seria prou intel·ligent passar de puntetes per aquesta dada tan rellevant? I sí, també hem de ser digitals perquè formem part d’una societat digitalitzada: ens informem, comprem, opinem, conversem, gestionem en línia, en qualsevol moment i amb tot el món, sense fronteres. Un món obert on les marques grans, mitjanes i petites han de tenir el seu lloc. Potser d’aquí a dos o tres generacions la majoria dels mitjans convencionals ja seran com les màquines d’escriure Olivetti, un clàssic per als més nostàlgics. Però de moment, les marques han de treballar amb els seus clients i per ells, tots. Mirant cap al futur, és clar, però sense oblidar el que ja tenim i, per tant, fidelitzar-ho com Déu mana. Canviar de companyia telefònica o de banc requereix molt esforç. De canal de TV o d’emissora de ràdio, només és un clic. ‘TV or not TV’, aquesta és la qüestió...

El més llegit