Hi ha moltes menes de pallasso, molts clowns i molts bufons de la cort. Hi ha qui imagina el somriure o la riallada com una operació mecànica, desproveïda de sentit. N’hi ha que riuen les gràcies de qui mana. I també hi ha el pallasso que viu en aquest despropòsit permanent que és pensar que la vida és una excentricitat que només es pot entendre des de la perifèria i no pas des del nucli. Després, hi ha ‘l’August del rock-and-roll’, que és com la cadena Arte va batejar Jango Edwards. Potser no hi ha millor definició de qui es va passar la vida fent botifarres als pusil·lànimes i engegant-ho tot a rodar, un «clown revolucionari» que va militar en els moviments radicals dels anys seixanta, als Estats Units, i que sempre va entendre que la riallada o el somriure no podien ser neutrals, sinó que havien de formar part d’una operació ideològica que anorreés els cànons de la convenció i lluités contra les injustícies. Hi ha qui diu que és millor no barrejar l’art i la política. Millor riure perquè sí, sense pensar-hi gaire. Però resulta que els bufons (fins i tot els de la cort) són personatges que flirtegen amb la bogeria, que s’acosten als límits de tal manera que no tenen cap altra opció que superar-los, que abocar-se al precipici.