Encara queden moltes setmanes perquè Pedro Sánchez afronti la seva hipotètica investidura. És aviat per saber què pot passar, ja que a priori no sembla fàcil que Junts acabi entrant en una negociació que se cenyeixi a qüestions constitucionalment possibles. Però també és veritat que per a Carles Puigdemont és molt temptador jugar a tenir la clau de la governabilitat d’Espanya durant un temps, a fi de recuperar l’hegemonia dins del separatisme. Fins aleshores el que tindrem són una successió de propostes de cara a la negociació sobre la qual pot valer la pena reflexionar. La primera ha sigut feta per Yolanda Díaz en nom de Sumar sobre l’ús de les llengües cooficials al Congrés. Es tracta d’un antic debat que, si no volem que es converteixi en un front de crítiques més per part de les dretes, en la mesura que es plantegi com una cessió per acontentar els independentistes, s’ha d’afrontar d’una manera global, que no es limiti a la qüestió de l’ús del català/valencià, gallec i basc a la Cambra baixa. Perquè, en efecte, Espanya necessita una llei de llengües oficials, que tanqui la querella sobre aquesta qüestió, i reconegui els drets lingüístics de la ciutadania i estableixi les obligacions de totes les administracions.