A segona volta, si no hi ha més remei

Puigdemont diu que té la clau. Però, després de demonitzar els acords d’ERC amb el PSOE moltes vegades, amb paraules gruixudes, ¿com pacta ara sense més ni més amb la Moncloa? Puigdemont desdenya l’oferta d’ERC d’unitat negociadora. Llevat que sigui com exerceix el seu lideratge a Junts. Hi ha una dada molt significativa que demostra el seu ‘modus operandi’. Les llistes del Parlament el febrer del 2021. Hi va haver primàries. ¡Però no per elegir el cap de cartell! Puigdemont es reservava decidir si ell anava al capdavant o no. La resolució de la història és de sobres coneguda. Es va estavellar. Encara li fa mal. El que va venir després li va costar el cap al secretari general de Junts, Jordi Sànchez. Va pactar un govern amb Pere Aragonès i Puigdemont el va fulminar. Ni per indici aquest volia tal Govern, presidit pels de Junqueras. Era el seu pitjor malson. Hi ha una altra dada poc coneguda que explica el tarannà de Puigdemont. La moció de censura a Rajoy el 2018. Va ser contra el seu criteri. ¿La seva resposta? Es va carregar tots els diputats. Puigdemont porta l’independentisme al racó, a l’extrem de la corda. Perquè és allà on se sent còmode i fort. ¡És clar que el seu objectiu no és ampliar la base! El seu propòsit és ser hegemònic en aquest espai. I per a això necessita que minvi. Menys i purs contra el més i diversos. En el primer cas, Puigdemont se sent com un peix a l’aigua. Puigdemont necessita soroll. La inèrcia davant Pedro Sánchez és anar a una segona volta. I, malgrat això, Illa explica que aconseguiran la investidura de Pedro Sánchez mentre a la Moncloa repeteixen que no hi haurà eleccions. O són uns il·lusos o és pur tacticisme per justificar les eleccions del gener. Pedro Sánchez desplegarà el manual de bones intencions. El primer moviment, treure a la palestra Jaume Asens. Són focs artificials. Res més. Hi ha un altre factor que dificulta en excés a Puigdemont esmenar-se. La seva necessitat d’avortar un quart espai i, al seu torn, assenyalar els que s’han rendit i col·laboren amb l’enemic. El de Waterloo és un home ferit que actua en clau personal. Amb unes fòbies molt accentuades. A Junqueras li va dedicar dos volums sencers quan aquest estava a la presó. El deixava com un drap brut. Puigdemont ignora la complexitat de la societat catalana. Parla i s’adreça només a una part. A la meitat, a tot estirar. És el seu espai de confort. I intenta tallar qualsevol pont amb l’altra. Raül Romeva explicava que l’independentisme necessita construir ponts per ser hegemònic. Puigdemont menysprea aquesta teoria. Ell no vol construir ponts, els vol dinamitar. La CUP es va deixar un 60% dels vots el 23J. ERC, un 44. I els de Puigdemont en van perdre un 24%. Però estaven contents. L’independentisme es va pegar una bona patacada. ¡És igual! Primer, perquè ERC va perdre sis diputats. Segon, perquè Puigdemont va recobrar protagonisme. Els telèfons tornen a sonar. Puigdemont és el líder suprem d’un partit que és una espècie de CUP, però a la dreta. Ara diuen ser un moviment d’alliberament nacional, guardià de les essències. La CUP té un problema. No pot competir a gestos amb l’exiliat president Puigdemont. ERC, un altre. L’aposta possibilista ha sigut combatuda amb ferocitat per la resta de l’independentisme. La campanya de la por del PSC ha fet més que un forat electoral als republicans, els ha fet un esvoranc. Només cal mirar els vots d’ERC al Senat, 200.000 més. Part dels seus potencials electors van optar pel PSOE al Congrés i van compensar ERC al Senat. Puigdemont ha decapitat tots els seus que li han portat la contrària. Ara anhela el cap de Rufián. El té entre cella i cella. I, després, els que es presentin. Es veu com una mena de Rei Mides, dona i treu al seu aire. No es deixin enganyar ni pels uns ni pels altres. Anem a eleccions si no obra un miracle. Puigdemont agitarà la bandera de l’irredemptisme i continuarà impulsant tota mena de campanyes contra els republicans. Sánchez recollirà el guant i dirà que ho va intentar amb totes les seves forces. Però no al preu de saltar-se la Constitució. Podria ser un ‘win-win’ per a tots dos. O això creuen alguns, que ignoren que les eleccions les carrega el diable.

A segona volta, si no hi ha més remei

Puigdemont porta l’independentisme al racó, a l’extrem de la corda. Perquè és allà on se sent còmode. ¡És clar que el seu objectiu no és ampliar la base! El seu propòsit és ser hegemònic en aquest espai

El més llegit