El dret i el revés de les xifres d’ocupació

El juliol passat va ser un bon mes per a l’ocupació a Espanya però, observat a fons, comencen a sorgir dubtes sobre la bonança aparent de les dades. Així, no pot obviar-se que la xifra de 2,6 milions d’aturats registrats és la millor xifra des de fa 15 anys o que els gairebé 22.000 afiliats que va sumar la Seguretat Social, fins a assolir els 20,89 milions de treballadors en actiu, suposen un rècord en la sèrie històrica. Amb les Balears (12.912 llocs de treball generats) i Catalunya (10.931) estirant el conjunt quant a la creació d’ocupació. No obstant, la xifra de nous ocupats (en una època favorable a la contractació, com són els mesos de temporada alta turística) mostra símptomes de certa desacceleració en la creació d’ocupació (una cosa que els analistes ja van advertir després de les dades del juny). Juntament amb aquests números conjunturals de refredament en la creació d’ocupació (que ja es veurà si tenen confirmació durant la tardor), cal ressaltar altres qüestions de caràcter més persistent, referides a la qualitat de l’ocupació creada. En primer lloc, malgrat la contínua reducció de l’ocupació registrada els últims mesos, cal recordar que Espanya continua tenint una de les taxes d’atur més altes de la Unió Europea (amb un 11,6%, segons l’Enquesta de la Població Activa del segon trimestre) i que s’aspira a arribar a una situació d’atur estructural, valorada com a gairebé de plena ocupació, quan s’arribi al 8% (una xifra aconseguida després de la bombolla immobiliària del 2003-2007, que va esclatar abruptament un any més tard), un nivell que seria considerat massa alt a països del nord d’Europa o els EUA. En segon terme, la productivitat laboral a Espanya amb prou feines creix, probablement per l’excessiva dependència que mostra l’economia del sector serveis (en contraposició amb el cada vegada menys important pes de la indústria, l’únic sector amb capacitat per crear llocs de treball d’alt valor afegit de manera generalitzada, una cosa que no pot fer la construcció ni, segons el que es veu fins ara, el sector públic). Finalment, malgrat l’impacte positiu de la reforma laboral en la qualitat de l’ocupació (amb una caiguda destacada en la proporció del treball temporal, del 25% al 17%, en tot just un any i mig), ha vingut acompanyada d’un augment significatiu de la denominada feina fixa-discontínua. Per la seva pròpia naturalesa, es tracta de treballadors que, en l’estadística, formen part dels contractats indefinits però que, en realitat, poden acabar estant en condicions d’ocupació efectiva el mateix temps que un treballador subjecte a treballs temporals. I tal com està la legislació actual, les empreses poden tenir més incentius per contractar aquests empleats amb la continuïtat alterada (no només al sector turístic, sinó també a l’educatiu, per exemple) per disposar de més flexibilitat i estalviar-se costos en potencials indemnitzacions, i millorar així més les estadístiques d’ocupació que la situació laboral real. A partir de la situació descrita es pot estar satisfet davant l’evolució de l’ocupació registrada, però caldrà parar atenció a les dades que es comencin a publicar després del final de la temporada turística. I, sobretot, caldria interpel·lar els diferents actors implicats (Administració, empresaris i sindicats) perquè afrontin, de manera decidida, els dèficits estructurals que afecten la qualitat de l’ocupació generada al país.

El dret i el revés de les xifres d’ocupació

Cal interpel·lar els actors implicats perquè afrontin els dèficits de la qualitat de l’ocupació generada

El més llegit