Escriure consisteix, en certa manera, a passar a net la realitat. O a intentar-ho, almenys. No sé si al batxillerat o a la universitat es continuen passant a net els apunts, ni tan sols sé si existeixen encara els apunts, que es prenien corrent, sense tenir en compte la lletra, ni la puntuació ni la sintaxi. Amb freqüència, faltaven verbs, conjuncions, signes d’interrogació, accents. Més tard, a casa, s’agafava aquell esborrany, es desxifrava, i a poc a poc s’articulaven i es desenvolupaven les idees exposades en aquella espècie de taquigrafia dement. La realitat, en general, és una bogeria fins que l’escrius. Per això hi ha al món diversos llibres sobre cada realitat, perquè no només es comprèn a l’escriure-la, sinó també al llegir-la. No vaig entendre el que havia passat la nit del 23J fins que l’endemà vaig llegir tres o quatre editorials sobre el tema.