Fa setmanes que les xarxes socials van plenes d’espanyols orgullosos de Carlos Alcaraz, espanyols que no han agafat una raqueta en la seva vida, què dic agafar una raqueta, que ni tan sols s’han acostat a una pista de tennis, i si ho fessin, no sabrien el que signifiquen tantes ratlles pintades al terra. O sigui, de gent que no ha tingut res a veure amb la carrera del tennista murcià, però que, en vista de la seva desbordant alegria, es diria que eren ells els que a principis de l’estiu estaven fent raquetades a la pista central de Wimbledon. El nacionalisme deu ser això, estar orgullós d’un èxit en el qual no has tingut res a veure. Jo, més modest, me n’alegro per Alcaraz, però me n’hauria alegrat igual per Djokovic si hagués sigut ell el vencedor de Wimbledon; deu ser que tinc poc de nacionalista. Dec ser desarrelat, que si per a un vegetal seria un problema, per a un humà és el més còmode, perquè permet alegrar-se sempre, guanyi qui guanyi. Almenys en aquesta ocasió no vaig sentir sota el meu balcó els inefables brams de «‘yo soy español, español’» que solen prodigar-se després de qualsevol victòria espanyola per part dels que mai han guanyat res, potser la Junta Electoral els va prohibir per coincidir el torneig de Wimbledon amb la campanya (al cor del ‘llacisme’, on visc, el simple fet de reconèixer-se espanyol és prendre partit, i a més, del dolent).