Antonio Hernández, l’home que xiuxiueja a les motos

El senyor Antonio sempre parla amb enorme devoció de la seva estimada Encarna. Sempre. Se’n va anar i aquí el va deixar amb els seus dos fills, el David i el Santi, dos bojos, dos malalts, dos savis de les motos (com ell, és clar), de totes les motos, de carreres i de carrer. Sobretot, devots de les clàssiques, antigues i històriques. Aquelles que Ada Colau ens ha prohibit que passegem per Barcelona, malgrat que contaminen cent milions de vegades menys que els seus creuers i que, ¡tant de bo!, el guai de Jaume Collboni ens deixi desempolsegar un dia d’aquests. Els deia que el senyor Antonio Hernández, això, Hernández, que va néixer a Motril (Granada) ja fa 82 anys i va arribar de jove a Barcelona, on va conèixer i es va enamorar perdudament d’Encarna, es va instal·lar a Santa Coloma i es va convertir en l’‘home orquestra’ del barri de Santa Rosa, on ha arribat a arreglar centenars, milers de motos, dels seus veïns, sovint, per una simple abraçada, ja que sap de les necessitats i estretors de tots ells. El senyor Antonio, que vivia d’un munt de coses, va acabar convertint-se en un apassionat de les motos, ja des que va fer la mili i, durant els seus permisos i escapades, arreglava les motos de tothom. I no només això, amb el pas dels anys, va acabar convertint-se en mecànic de carreres i en un dels millors restauradors de motos de la ciutat. Sense anar més lluny, la Montesa Impala de primera generació que li va regalar al Santi quan es va casar amb la dolça Izaskun Ruiz. No deixa de ser curiós que als dos fills del senyor Antonio se’ls enganxés la passió per les motos, gairebé sense voler-ho. Al David, pilot de carreres, prestigiós publicista, productor de cine i TV i, ara, junt amb l’emprenedor Albert Agustí, impulsor del preciós BesArt, el museu d’art urbà a l’aire lliure més gran del món, a tocar de la casa del senyor Antonio, a ‘Santaco’, li va donar per córrer i fins i tot guanyar alguna cursa. És més, hi va haver un diumenge que l’intrèpid David va estar a punt de derrotar, a Can Padró, ni més ni menys que Àlex Crivillé, que, ves per on (¡la bondat i la generositat del senyor Antonio sempre ha sigut i és infinita!) va poder córrer gràcies a la bomba del fre que li va prestar Hernández pare. El cas del Santi ja va ser més professional, més autèntic, més bèstia i genial. El Santi, que va començar en les motos (de competició) de la mà del mestre de les suspensions Juan Martínez, un altre malalt i, en el seu temps, extraordinari tècnic de Moto GP, va heretar la passió i bona part de la màgia del senyor Antonio, no tant les manetes «ja que, ara, tot és massa futurista, tot està en mans dels ordinadors», sinó el sentit comú i, sobretot, la picardia de saber què necessita la moto i el pilot per rendir més i millor. El Santi fa més d’una dècada que no es mou del costat de Marc Márquez i és el responsable tècnic de set dels vuit títols mundials que atresora el pilot de Cervera (Lleida). Això sí, el que fa Santi Hernández i com ho fa no té res a veure al que feia i com ho feia el senyor Antonio quan preparava les motos dels seus pilots preferits Andrés Fernández, Xavier Tibau, Pere Casas o Ricard Jové, ara comentarista a DAZN al Mundial. Telemetria i milions de dades «Ara tot ho descriu, ho calcula, ho descobreix i ens ajuda la telemetria», explica el Santi. «La sensació del pilot és important, però la base de tot el que fem parteix dels milers de dades, per no dir milions, que posseïm del comportament de la moto i el pilot en cada volta, en cada revolt». De tal pare, tal fill. Això sí, Hernández pare li ha explicat tots els secrets al Santi, que, quan esmorza o dina amb el seu pare a l’excel·lent restaurant Cuatro Puertas, de Santa Rosa, té (gairebé) prohibit parlar de Moto GP. El Santi és una autèntica tomba i es cargola de riure quan el seu pare li repeteix com carburaven les seves motos de carreres. «El truc, bé, no era cap truc, ja que ho fèiem tots, era mirar la bugia. El pilot anava al màxim en la recta, ¡gas a fons! i a l’arribar al final de recta, deixava gas, agafava l’embragatge i parava la moto», relata el senyor Antonio amb la mateixa passió que reconstrueix les seves motos clàssiques. «Llavors miràvem com estava la bugia de greixada, trèiem la culata i observàvem la vora del pistó: si estava negre, anàvem bé; si estava blanc, ¡alerta! que podíem gripar». Dos mons, dues maneres de viure, amb passió, les carreres. Abans, tots dins una furgoneta, fent centenars de quilòmetres cap a qualsevol circuit urbà («la recta de Cullera acabava al cementiri, si sorties, xocaves amb alguna tomba», recorda el David). Ara, luxe i telemetria. Ara, el millor mecànic és el que té la moto més neta.

Antonio Hernández, l’home que xiuxiueja a les motos

Es va instal·lar a Santa Coloma i es va convertir en l’‘home orquestra’ del barri de Santa Rosa, on ha arribat a arreglar centenars, milers de motos, dels seus veïns, sovint, per una simple abraçada

El més llegit