No he oblidat la trobada que vaig tenir amb vostè, a principis de setembre del 2017, pocs dies abans de les fatídiques jornades del 6 i 7 en les quals el Parlament de Catalunya va decidir tirar pel camí del mig, emparat per un artefacte jurídic esperpèntic, aquell cèlebre ‘de la llei a la llei’. Durant aquella trobada, en la qual vam participar algunes persones amb certa experiència internacional, vostè ens va anticipar la decisió i ens va preguntar com seria rebuda la idea a Europa. Eren temps d’exaltació i d’aquelles pors atàviques, molt nostres, de ser titllat de ‘botifler’, de manera que la majoria el van animar a seguir endavant. Només uns quants li vam recordar que l’anomenada via unilateral era contrària als fonaments de la Unió Europea. Per raons de la meva tasca professional, havia recorregut durant set anys els passadissos de la Comissió, del Consell i del Parlament, i la idea que vostè ens va exposar em va semblar una barbaritat. «S’estavellaran contra un mur perquè Brussel·les és l’imperi de la llei», li vaig respondre. Vaig afegir que el dret a decidir de Catalunya havia generat algunes simpaties (segons com es concretés), però que tirar-se la Constitució a l’esquena no suscitaria adhesions. El recordo escoltant els meus arguments amb un interès que no em va semblar fingit. A l’acomiadar-nos em va preguntar, amb un fons d’angoixa: «¿Què creus que faran? [l’Estat]». «El que sigui necessari», li vaig contestar. «¿Per què no ajorna la decisió?», em vaig atrevir a suggerir, davant el que estava a punt de passar. La gent mai ho acceptaria, van ser les seves últimes paraules.