Sinéad O’Connor i les emocions desencadenades

Aquesta setmana ha mort Sinéad O’Connor i no aconsegueixo treure-me-la del cap. No és que l’artista estigués precisament present en l’escena cultural del moment, de fet, l’últim que en vam saber va ser la punyent notícia de la mort del seu fill de 17 anys, fa una mica més d’un any. Les tragèdies que van castigar la cantant irlandesa són especialment doloroses: amb la seva aparença fràgil i valerosa alhora no va defugir la denúncia de situacions que no hauria de travessar mai ningú, començant pel maltractament d’una mare que al cap i a la fi va lligar per sempre a la seva cançó més famosa, ‘Nothing compares to U’. La llàgrima espontània que roda pel seu rostre al mític videoclip té molt del record de la seva mare, que havia mort uns anys enrere en un accident de cotxe quan ella només tenia 18 anys. També va denunciar els abusos sexuals comesos per l’Església en temps en què era impensable fer aquestes acusacions de manera pública, i va ser castigada durament per fer-ho, per l’opinió pública i el món de l’espectacle. De més d’un escenari en va sortir entre llàgrimes per les esbroncades que va rebre. Si no hagués sigut una dona, ¿hauria sigut jutjada tan durament? Em quedo, malgrat tot, amb la carta que va dedicar a una jove Miley Cyrus ara fa just 10 anys, arran de l’estrena d’un videoclip de l’antiga estrella Disney que acompanyava el seu hit ‘Wrecking ball’. Cyrus es menja la pantalla amb un primer pla plorós i androgin, que ella mateixa va dir que estava inspirat en el ‘look’ de Sinéad O’Connor el 1990. La irlandesa no va trigar a respondre, en una carta oberta als mitjans, per desmarcar-se d’aquesta lectura i cridar la jove a l’ordre: li va demanar que es que es respectés més com a dona, que no es deixés manipular ni convertir en una dona objecte sexualitzat. Les seves paraules ressonen molt fort 10 anys després i ens interpel·len a totes: la seva veu va ser única, la seva vida tempestuosa, però en la seva vulnerabilitat, els seus dubtes i missatges, de vegades aïrats, de vegades dolguts, ens reconeixem amb una emoció elèctrica i vitalista. Aquesta mateixa setmana llegíem altres moments d’alta tensió emocional en escenaris molt diferents, esportius. La ciclista Julia van de Velde n’ha sigut una de les protagonistes. Es disputa aquests dies l’històric Tour Femmes, l’equivalent al Tour de França per a dones, i les gestes que estan protagonitzant aquestes esportistes són de gegant. Van de Velde es va desmarcar del pilot ben aviat i va acariciar l’èxit en una etapa al·lucinant, davant l’admiració general, però quan només li quedaven 100 metres per arribar a la meta li van fallar les forces i va ser superada. Van de Velde no va aconseguir la victòria, però es va saber recompondre d’una situació tan frustrant i fer sortir un somriure al recollir el premi a la combativitat. Es va guanyar els cors de tots amb el seu esperit lluitador i també amb la seva derrota, poques vegades el fracàs ha sigut tan dolç i compartit. I és que, ¿quantes no ens hem sentit reflectides en això de donar-ho tot, flotar lleugeres fins al que creiem que és la meta, i després hem defallit? Sinéad O’Connor i Julia van de Velde han sigut aquests dies miralls en els quals confrontar les nostres emocions, com també la futbolista barcelonista Caroline Graham Hansen, membre de la selecció noruega en el Mundial que es disputa aquests dies a Austràlia i que plorava, enfonsada en un mar d’emocions, quan es disculpava per haver criticat l’entrenadora per no alinear-la. L’orgull, la impotència davant el que ella considera una injustícia barrejat amb la ràbia i les seves conseqüències, el sentit comú, l’obediència deguda en un equip. Emocions a flor de pell, la vida mateixa, encapsulada en tres moments protagonitzats per tres dones que n’inspiren milions.

El més llegit