Reflexions des de l’exili de la cala Montgó (3), per Albert Soler

El pitjor, si es repeteixen les eleccions, és que cauran a l’hivern i no podré no votar des de la platja tal com vaig fer el 23J, hauré de buscar un altre lloc des del qual exercir el meu no dret. Una estació d’esquí estaria bé, però és car, i total, no votar no ha de suposar cap esforç, ni tan sols econòmic. Tal vegada un bar, sempre hi ha algun bar per a qualsevol ocasió, una barra des de la qual, canya en mà, veure passar amb displicència, per la finestra, els qui participen de la gran festa de la democràcia (sic). Els exiliats preferim una altra mena de festes, com bé sap el ‘Vivales’. Pel que no passo és que pel simple fet de no votar se’m qualifiqui d’abstencionista. L’abstenció és una cosa seriosa i meditada. L’exerceixen, per exemple, els llacistes que no estan satisfets amb els partits llacistes, els anarquistes, els que no creuen en el sistema polític actual, els creients que es neguen a votar el dia del Senyor, fins i tot n’hi ha que s’abstenen per portar la contrària a la senyora. En tots aquests casos es tracta de gent que té motius de pes per a no votar. No em dona la gana que em fiquin en el mateix sac. Quan surten a la llum les elevades xifres d’abstenció i sé que estadísticament hi soc pel mig, em venen ganes de dur a terme la revolució (després em passen, em fa molta mandra). Jo no soc un abstencionista, això requereix cert treball intel·lectual que no estic disposat a realitzar, jo soc un individu que no vota. Per res en especial, no en tinc un motiu concret, només és que mai m’ha passat pel cap de fer-ho. Un respecte cap als no votants: no som abstencionistes. D’abstencionista ho pot ser qualsevol, però ser no votant està a l’abast de molt pocs. Un té la seva reputació. Et comencen incloent en això de l’abstenció, i qualsevol dia algú fa córrer la infàmia que en realitat sí que votes, però en blanc. D’això a ser considerat un ciutadà exemplar, només hi ha un pas. Cal evitar-ho des de petits, però hi ha molts progenitors que descuren les seves obligacions pedagògiques. Durant el famós 1-O va haver-hi bastants pares que van portar el nen a «protegir les urnes», a veure si amb sort li fotien un cop de porra i tenien a casa un petit màrtir, que si no dona dret a subvenció, almenys vesteix molt quan venen visites: ‘nen, posa cara de màrtir als senyors i ensenya’ls la cicatriu que et va quedar’. Encara avui, n’hi ha que porten els fills al col·legi electoral perquè els vegin votar, pobres criatures, hi ha coses lletges que fan els pares i que els nens mai haurien de veure. Vostè hauria de votar, ni que sigui per tots els que durant anys van lluitar i fins i tot van donar la vida perquè ara tingui aquest dret -sol dir-me a cada elecció gent de bona fe, o de no tan bona fe, perquè del que tenen ganes en realitat els apòstols de l’església del sant sufragi és d’indicar-nos què hem de votar. -Em pensava que havien lluitat perquè jo fos lliure de votar o de no votar. Si no és així, podien haver-se estalviat la feina, que tan dolent em sembla que no em permetin votar com que pretenguin obligar-m’hi. De tota manera, tampoc és que la seva lluita reeixís gaire, perquè si a Espanya finalment es va poder votar, fou perquè a en Franco se li va acudir morir-se de vell, que si no, de què.

Reflexions des de l’exili de cala Montgó

El més llegit