L’excusa que ens ofereix Barbie, per Gemma Altell

Empesa per les meves filles adolescents, aquesta setmana he vist la pel·lícula ’Barbie’ i, contra el que pensava, m’ha sorprès gratament. Sense ànim de fer ‘espòiler’, només pel monòleg de l’actriu Amèrica Ferrera ja valia la pena fer aquesta pel·lícula. Assenyalo aquest moment precisament per remarcar allò que resulta profund i imprescindible darrere del ‘brilli-brilli’ de la cinta: la complexitat i gairebé impossibilitat de ser dones en societats com les nostres on estem sotmeses a mandats de gènere sovint contradictoris dels que és difícil sostreure’s si no som heroïnes. Dit això, ¿És ‘Barbie’ una operació de ‘màrqueting’? Sí, sense cap dubte. ¿Ofereix Barbie un espai privilegiat per assenyalar alguns debats? També. D’una banda, cal reconèixer que la pel·lícula s’ha valgut de totes les estratègies i espais capitalistes per fer d’aquest producte un negoci milionari. Ara bé, des del meu punt de vista –i aquí ve la segona part de la meva anàlisi–, si la pel·lícula se serveix de canals ‘mainstream’ per arribar a persones i espais que de cap altra manera no escoltarien reflexions com les de Ferrera, benvinguts siguin. No crec que ‘Barbie’ contribueixi a l’empoderament de les dones. Entre altres coses perquè no sé si l’empoderament és el focus que hem de posar per identificar i transcendir al patriarcat. El que sí que crec és que–fins i tot servint-se de tòpics i estereotips– ‘Barbie’ transmet, a qui vulgui veure aquesta clau, una crítica i autocrítica sobre la simplificació capitalista que s’ha fet del feminisme. La distància entre els discursos, eslògans i productes venuts gràcies a la ‘presumpta dona moderna’, la diversitat i l’empoderament i, d’altra banda, la realitat. Una autocrítica sobre el concepte d’’èxit’ com a sinònim d’empoderament promogut per Mattel i altres marques en forma de dones poderoses que seguien els preceptes neoliberals del ‘voler és poder’ i que són, sens dubte, molt lluny del feminisme. La pel·lícula, a la seva manera, visibilitza la vulnerabilitat en dones i homes (en part) i aquest aspecte és transformador. Per què la transformació real no vindrà de tenir més dones assemblades al model patriarcal que visquin i sentin com envia l’estereotip d’homes patriarcals. La transformació estarà en entendre i complejizar la humanitat de la vida, identificar on resideix el poder i gestionar-lo de forma col·lectiva en interès global abraçant la diversitat. Aquesta pel·lícula té moltes capes per ser vista. El dubte està en quin serà la capa més llegida, la més assenyalada, la més anomenada. Per edats, per posicions socials, per gènere, per països, per ideologies, etc. Sens dubte, la meva anàlisi respon el meu lloc al món; des d’aquest lloc entenc aquesta pel·lícula com una excusa que permet a dones, nenes, adolescents i homes de diferents generacions debatre sobre el famós miratge de la igualtat en el qual vivim actualment i les complexitats humanes i el poder patriarcal que fan tan difícil trencar amb aquest miratge. Fan falta més debats quotidians, no només saberuts. ¿Barbie serà l’excusa per a mentenerlos?

L’excusa que ens ofereix ‘Barbie’

El més llegit