Luz Casal, la rebel·lia més sàvia

Força, coratge i veritat. Això, i molt més és Luz Casal. La diva del rock. Una presència devastadora a l’escenari. La representació de la dona empoderada abans que utilitzéssim aquesta paraula. També la revelació de certa fragilitat. Diu que no parla de política ni de religió, però la seva simple presència és tota una declaració política. Casal (1958) va néixer a Galícia, però es va criar a Astúries. Allà, als 10 anys, va pujar per primera vegada a un escenari. Li preocupava fer-se mal als peus, havia oblidat posar-se les sabates. Potser d’això li ve aquesta nuesa que destil·la en cada interpretació. Tot sona a veritat en ella. Des d’aquest aparentment frívol cant a ‘Rufino’, fins a la fondària dels boleros, el commovedor ‘Piensa en mi’ o aquest ‘Loca’ tantes vegades corejat com un tràngol. Casal sap mirar. I la seva pell sembla absorbir tot el que l’envolta: paisatges, objectes i emocions. Una captura exacta del moment que després converteix en cançons. Potser per això és capaç de connectar amb joves i grans. Potser per això cala tan profundament. Pura intuïció apuntalada per una intel·ligència reflexiva. La rebel·lia més sàvia. És la rockera exaltada, però també la diva sòbria, profunda. La dona que pot destil·lar elegància quan vol o transgressió quan li convé. No demana permís, tampoc perdó. Potser perquè va haver d’obrir-se pas en un món que no semblava fet per a ella. Durant anys va desterrar la minifaldilla del seu armari. En la viril atmosfera del rock, es negava a ser la icona sexi que, a més, canta. Ella era, és i serà, ja per sempre, l’artista. Espoleta de llibertat Va créixer a l’Avilés del carbó i l’acer, on els seus pares havien migrat quan ella era un nadó. Molt jove es va integrar en una petita banda de rock, Los Fannys, però la crida de Madrid resultava irresistible. Eren els dies d’«‘Españoles, Franco ha muerto’», de la irrupció d’artistes i intel·lectuals exiliats de la dictadura argentina, dels primers brots d’una ‘movida’ madrilenya que actuaria com a imant i esperó del talent (o, almenys, de la llibertat). Casal va gravar una maqueta que ningú va considerar, però va aconseguir colar-se en el cor de Juan Pardo. Amb ell també va fer una de les seves escasses incursions al teatre, interpretant la cupletista Raquel Meller. El 1980 va publicar el seu primer senzill, ‘El ascensor’. Un any més tard fitxaria per la discogràfica Zafiro, però va ser el 1989 quan li va arribar el gran èxit, amb alguns dels seus títols més celebrats. Èxit. Podria escriure’s aquesta paraula en majúscules i amb neó vermell –el color que sempre llueixen els seus llavis– per parlar de l’obra de Casal. Ha venut milions de còpies arreu del món i ha sigut reconeguda amb multitud de guardons. Tant és l’estrella convidada de l’especial televisiu de l’Any Nou Xinès del 2015 amb una audiència de 700 milions d’espectadors (¡i cantant en mandarí!), com rep el títol de Comanadora de les Arts i les Lletres a França. Casal assegura que la seva vida pot llegir-se en les seves cançons. La seva i la de tots. Perquè els seus temes són himnes capaços de captar l’estat emocional del moment. També injeccions de moral davant les dificultats. L’artista va saber convertir els dos càncers que va travessar el 2007 i el 2010 en lliçons de vida. Ni va transmetre falsos triomfalismes ni es va convertir en superheroïna, tan sols va mostrar una dona que, malgrat el dolor, s’aferrava a la vida: «Les meves venes estan cremades. Els meus ulls vagues i plorosos. Els meus ossos adolorits. Els meus músculs lents. El meu cervell mandrós», va relatar la cantant en un comunicat. La seva sinceritat va donar un reconeixement a la normalització de la malaltia. Nou mesos més tard, Casal va llançar l’onzè disc de la seva carrera, Sé feliz era una de les seves cançons. «Hola, què tal, soc Luz Casal» «L’alegria es disfruta i, de les dificultats, se’n treuen lliçons», és una de les seves màximes. Potser aquest pensament és el que la va impulsar durant la pandèmia a portar a terme una iniciativa solidària: trucar per telèfon a persones que estiguessin soles o malaltes. Més de 2.000 persones en 70 dies. Al despenjar, sentien: «Hola, ¿què tal? Soc Luz Casal». A continuació, tot. Incredulitat, llàgrimes, preocupacions... emoció desbordant. De la necessitat de comunicar-se també tracta el seu últim treball, ‘Las ventanas de mi alma’ (març, 2023). La veu personalíssima de Casal canta: «‘Dame tu mano, toma la mía, somos dos seres buscando salida de este universo cargado de ira’…». Doncs això, la rebel·lia més sàvia.

El més llegit