Un país sense veritat

El 1977, quan qui avui és el guardonat poeta Antonio Gamoneda era desconegut per gairebé tothom, va publicar un llibre que a molts ens va commocionar. Es deia –es diu– ‘Descripción de la mentira’. Quan va aparèixer aquest llibre, feia anys que Gamoneda no publicava. Així que per als joves poetes, com jo era en aquell moment, ‘Descripción de la mentira’ va ser tot un descobriment. Es tractava d’una poesia diferent, hermètica però bellíssima i, sobretot, plena d’interpretacions. No fa falta que jo digui que per a mi aquell llibre seria fonamental. Sé que Antonio Gamoneda, tan poc amic de les simplificacions, la lectura que alguns vam fer del seu llibre no el va complaure gaire, tot i que, amb el seu bon estil, mai va dir res en contra. Em refereixo a aquesta lectura que identificava simplistament (era l’època i era també la nostra ingenuïtat) la mentida del títol del seu llibre amb la que Espanya havia viscut durant anys. A través d’aquesta, versos com el que obre el text –«’El óxido se posó sobre mi lengua como el sabor de una desaparición / El olvido entró en mi lengua y no tuve otra conducta que el olvido / y no acepté otro valor que la imposibilidad’»– tenien per a nosaltres un sentit molt directe, tant directe potser com allunyat del que el poeta havia volgut donar-los. I no diguem aquells altres que expressament apuntaven: «’Los que sabían gemir fueron amordazados por los que resistían la verdad, pero la verdad conducía a la traición / Algunos aprendieron a viajar con su mordaza y estos fueron más hábiles y adivinaron un país donde la traición no es necesaria: un país sin verdad’». Això, per a mi i per als meus amics, aquell any de 1977, era tota una revelació. Recordo això en aquests moments en què tothom parla de la mentida com un ingredient més de la nostra política, i recordo alhora aquell temps en què jo pensava que la mentida era una cosa del passat, una cosa que s’havia acabat en aquest país. ¡Que ingenu era! ¡Que infeliç creient que aquell llibre que llegia com si fos una revelació no era una visió del món, sinó l’epitafi d’una època concreta! Espanya ha canviat molt des d’aquell temps, però els versos de Gamoneda continuen vigents per desgràcia per als espanyols. N’hi ha prou amb llegir els diaris, mirar la televisió, escoltar els discursos d’alguns polítics o alguns opinants per veure com la mentida s’utilitza amb naturalitat. El meu company Antonio Muñoz Molina, en un article publicat a ‘El País’ fa uns dies que ha aixecat una gran polseguera, posava alguns exemples d’aquestes mentides flagrants de la nostra política més recent (la justificació de la guerra de l’Iraq amb falses acusacions, l’atribució dels atemptats de l’11-M a ETA pel Govern d’Aznar, etcètera), per concloure amb estupefacció que mentir s’ha convertit a Espanya en una arma més de l’activitat política perquè mentir es considera normal. Diuen els historiadors que els efectes d’una dictadura triguen molt a desaparèixer, i un exemple d’això potser és aquest. Tot i que molts afirmen que Espanya està homologada en tot amb els altres països d’Europa, tot i que la nostra economia creixi puixant, tot i que des de fa dècades disfrutem d’una democràcia plena, encara arrosseguem un dèficit de moralitat política que fa que sobrevisquin entre nosaltres comportaments pertanyents a altres sistemes i que això es contempli amb naturalitat per tothom. Torno als versos de Gamoneda, aquells que jo llegia a finals dels 70: «’De la verdad no ha quedado más que una fetidez de notarios / una liendre lasciva, lágrimas, orinales / y la liturgia de la traición [...] / ¿Qué lugar es este, qué lugar es este?’».

El més llegit