Fran Drescher, l’obrera de Hollywood

Els actors i guionistes de Hollywood van deixar de treballar fa anys. Ho sap qualsevol espectador habitual del cine americà per haver-ho patit a les seves carns, però ara és oficial. Gràcies a la vaga, Fran Drescher ha passat d’actriu desconeguda a protagonista principal com a presidenta dels 160.000 afiliats de SAG-Aftra, el sindicat convocant. Drescher és l’obrera de Hollywood, in memoriam de l’obrer del PSP que apareixia als cartells del Partit Socialista Popular d’Enrique Tierno Galván, abraçat sense problemes al catedràtic de vint-i-un botó perquè la seva granota blava estava impol·luta. La protagonista de la sèrie televisiva ‘The Nanny’, que sona a pel·lícula de terror i és el seu únic crèdit memorable, serveix de coartada a un George Clooney (fortuna personal, 500 milions d’euros) compungit perquè «els actors no poden guanyar-se la vida». A aquest ‘quejío’ lorquià s’hi afegeixen figures com Matt Damon (170), Jennifer Lawrence (160) o Meryl Streep (160), tots ells al límit de la consumpció. La vaga d’actors dura ja una setmana, amb tan escassos resultats que encara no han detingut Jane Fonda (200). «Us hauria de caure la cara de vergonya», plagia Drescher Greta Thunberg com si interpretés la mare de l’activista sueca. El retret no pretén avergonyir els seus companys de professió milionaris, sinó els CEO dels estudis, taurons que cobren botins «de vuit o més xifres», en el rang per tant de les desenes de milions d’euros. El to de la filípica és tan eixut que fins i tot els enamorats a perpetuïtat de Susan Sarandon (60 milions en comptes d’anys) no només experimentem una sobtada simpatia pels executius de la indústria hollywoodiana, sinó que pensem que estan infrapagats si han de lidiar amb personatges del tarannà embravit de la líder sindical. «Nosaltres som les víctimes», crida Drescher, a les pasteres no es parla de res més. La sindicalista brama amb la veu rovellada de Yolanda Díaz esgargamellant-se a les acaballes de la campanya electoral, mentre Jason Sudeikis (20) empunya una pancarta i Mark Ruffalo (35) assenteix reflexiu en aplicació del Mètode. Els còmics de la llegua volen més diners i menys intel·ligència artificial; de la natural en van desertar fa temps. Luis Buñuel, a qui ningú discutirà les seves credencials cinematogràfiques, afirmava que «els actors són tontos», en el sentit d’obedients a qualsevol instrucció. Ningú amb dos dits de front anomenaria neci Michael Douglas (350), encara que només fos per la xifra adjunta. Fins als obsessos de la campanya del 23J s’hauran distret uns segons amb l’estampa enardida de Drescher junt amb un senyor amb visera que s’assembla a Michael Moore (30), llevat que no articula cap so. Es veu arrossegat pel flux torrencial de la sindicalista exigint a Walt Disney que «tanqui» el seu president Bob Iger (690) per haver qüestionat la vaga. L’emmudit de la gorra de beisbol és Duncan Crabtree-Ireland, el líder dels guionistes que s’han aliat amb els actors des del silenciós segon o tercer pla que els caracteritza. Drescher s’encarrega de comprimir els escriptors a la mínima importància que mereixen. En una entrevista amb ‘The Hollywood Reporter’, la periodista intenta dirigir misericordiosa el micròfon cap al guionista, però Drescher obre la gola i cargola el seu esquelet cartilaginós per seguir en la possessió de la paraula veritable. Qualsevol li roba una frase a la Julia Roberts (250) de la classe treballadora. No pot evitar-se que brotin simpatitzants de la vaga d’actors, que a més pensaran que Drescher se sacrifica pels seus col·legues desvalguts, fins que escoltin la següent escena. L’obrera de Hollywood es revolta contra la supressió accelerada de les sèries actuals. Per demostrar-ho, recorre a l’autopublicitat enganyosa. Es recrea amb la mitja dotzena de temporades de vigència de ‘The Nanny’, per comparació amb les efímeres produccions en curs. Fins un crèdul en les escenes d’amor de la pantalla advertirà l’egoisme i la supèrbia d’aquesta actriu de l’escola de la seva col·lega Meghan Markle (60). Potser no s’han adonat que Drescher proposa que s’allarguin sèries mefítiques per alimentar actors i guionistes, amb total independència del mal al paladar de l’audiència. La idea d’un públic captiu literalment demostra que els supervivents gens milionaris de la platea han d’empassar-se la porqueria que se’ls serveixi. L’actor sempre té la raó; llàstima que el seu plantejament abstencionista no contempli que la vaga d’espectadors és indefinida per irreversible.

El més llegit