A l’espera de l’hora trèmula de l’escrutini

A primera hora del matí, em telefona una amiga per acomiadar-se abans de les vacances. Vola demà a Buenos Aires; no visita la família des de la pandèmia. –¿Què fas, ‘boluda’? –Doncs ja veus –li dic–, a la meva. Quan m’acabi el cafetó, baixo a buscar les columnes. (Volia dir a buscar els diaris, és clar). La meva amiga riu amb el lapsus linguae, amb l’acte fallit, amb la relliscada que, segons la teoria freudiana, hauria fet aflorar un desig íntim que semblava ben custodiat a la caixa forta de l’inconscient. Dit en altres paraules, s’hauria escapat l’anhel que en dies com aquest, de neurones torrefactes i monocultiu temàtic, es venguessin els articles ja escrits a les papereries, al costat dels llàpissos de colors, com va suggerir el gran Manuel Alcántara, a qui una vida i 15.000 articles no van ser suficients per perdre-li el respecte al foli en blanc. En efecte, com més vell, més complex. Ben mirat, seria formidable escriure com qui va a plaça a comprar seitons. O un lluç de palangre, segons. –¿Hi ha res fresc? –Avui tinc d’oferta l’article sobre l’últim debat –diria potser el quiosquer. Te’n poso dos pel preu d’un, i a sobre et regalo el títol: ‘Yolanda on fire’, ‘La pregunta del milió: ¿què és una dona?’, o bé aquest altre: ‘Del lumbago i els seus voltants’. Vot indecís Ignoro si els debats han servit per decantar la balança dels dubitatius, que fa una setmana sumaven al voltant del 22,5%. ¿De què depèn que la decisió d’un ciutadà fluctuï fins a l’últim instant? ¿De la butxaca? ¿De les essències? ¿Del que el Govern ha fet bé o dels seus errors? ¿Del cor, el cap o les gònades? Si fos per mi, em saltava la jornada de reflexió i, en un rabent viatge temporal, em situava ja al sofà davant la tele, diumenge a la nit, a l’hora trèmula de l’escrutini. Com qui diu, estic que em voto a sobre. Aquesta ha sigut una campanya llarguíssima i esgotadora, tant per a la gent corrent com, suposo, per als contendents, però els debats sempre s’agraeixen. De l’últim, el més significatiu va ser la inexplicable absència d’Alberto Núñez Feijóo, que va deixar així en mans d’Abascal la part del relat que li corresponia. ¿On ha quedat la pretesa moderació? Bufa un vent fosc per tot el planeta i la vella Europa, el vendaval d’un desencant antidemocràtic des que es va tancar en fals la crisi del 2008. Trump, Bolsonaro, el Brexit, una galerna retrògrada que a Espanya representa l’ideari de Vox: oposar-se a tot, destruir consensos, assenyalar l’enemic en el diferent. La batalla és important.

A l’espera de l’hora trèmula de l’escrutini

Al final d’una campanya electoral llarguíssima i esgotadora

El més llegit