A Sicília, a Siracusa, hi ha tot de ‘latomies’, grutes artificials fetes pels humans que tant servien de pedrera com de presó. N’hi ha una que rep el nom d’Orella de Dionís. Caravaggio la va batejar així per la fenomenal acústica de la cova i perquè diuen que el tirà, aquest Dionís, s’acostava a l’entrada, que té forma de pavelló auditiu, per escoltar el que deien els esclaus que hi estaven tancats, que hi treballaven i, fatalment, hi morien. Ara, és clar, és un atractiu turístic, però en un temps va ser instrument de tortura. El que sembla una cova natural va ser una excavació feta a mà a la pedra calcària, fruit del treball forçat de presoners que donaven forma al seu propi taüt. A prop de Siracusa, hi ha unes altres pedreres que van abastir la formació dels temples de Segesta i Selinunt. En pocs llocs com aquests perceps amb tanta claredat la relació entre el dolor de l’esforç inhumà i la contemplació de la bellesa.